// 18.12.2015 - 19.01.2016 / Sala EL CUB

cul-de-sac

Guillermo Lledó


Les obres de Guillermo Lledó s’assemblen a coses que podem trobar en l’entorn pròxim. Poden aparèixer en un espai expositiu net i neutre que les realce o en un altre no preparat per a exposar que les fa mimetitzar-se amb el lloc. En els dos casos les obres dialoguen amb l’espai en què apareixen instal·lades. Han sigut concebudes com a objectes independents, amb una identitat pròpia, però que adquireixen un significat ple a través de les relacions que estableixen amb la resta de l’ambient circumdant.

Són obres que s’imposen per la presència que tenen alhora que evoquen la realitat que les ha fet possibles. La configuració de les peces ens remet als mètodes d’elaboració i les seues característiques formals a una funcionalitat que, no per desconeguda, suggereixen amb claredat. Fetes com en la indústria o en la construcció, amb criteris racionals i economia de mitjans, la presència física contundent de les obres es transforma en vehicle d’associacions relacionades amb la forma d’ocupar l’espai i el paper que hi juguen alguns objectes.

La grandària de les obres, basada en una escala en què el seu referent és el mateix observador, tracta d’implicar-lo dramàticament, i el fa experimentar emocions que ja coneix. En Cul-de-sac, obra que dóna títol a l’exposició, un cub d’aspecte minimalista i dos metres d’altura, l’absència d’una de les cares el converteix en un lloc ombrívol l’obertura del qual solament ofereix al fons un lloc fosc. De forma semblant, Confinamiento, amb dos espais enreixats idèntics tracta d’evocar en l’espectador la sensació que aquest podria tenir si estiguera reclòs en l’interior, encara que es trobe passejant tranquil·lament al voltant. Estancia 17, en canvi, es limita a suggerir amb l’estructura que té un recorregut molt limitat, perquè una espècie de passadís escalonat condueix a un altre petit passadís que no porta enlloc, una cosa que l’espectador ha de completar en la seua imaginació perquè les parets, a diferència de Cul-de-sac, només apareixen insinuades. Les altres obres de tipus escultòric abunden, amb diferents recursos, en aquesta idea de clausura o tancament, com exemplifica ST (Entrada 1/3), que simula funcionar en l’espai en què es troba com una porta tancada hermèticament.

Les pintures, per contra, introdueixen un altre element ben diferent. En el context de l’exposició actuen posant un contrapunt de color a la gravetat que imposen les escultures, i funcionen en el muntatge com ho fan els parèntesis o les entrades en un text que serveix per a introduir un discurs paral·lel. Aquestes pintures, fetes monòtonament sobre paper amb pintures industrials, figuren com una espècie de carta de colors que té com a referent aquesta indústria de la qual parteix i a la funcionalitat que els mateixos colors tenen en la societat que els usa. No obstant això, les pintures i les escultures tenen en comú el fet que, malgrat l’abstracció radical que mostren i l’aparença minimalista que tenen, amaguen altres significats que poden aparèixer només quan l’espectador passeja entre aquestes i pensa sobre les sensacions que li produeixen i els records que li provoquen.

Javier Martín

Tornar