Outside the White Cube
Outside the White Cube, 2021
David Trujillo
Tot va començar amb les reflexions de Brian O’Doherty sobre els espais de les galeries d’art en la revista Artforum, i que van ser compilats l’any 1986 sota el títol Inside the White Cube; ja des de les primeres pàgines dels articles fetes entre el 1976 i el 1981, postulava que la història de l’art modern està lligada a la idea del cub blanc. Un espai sense funció arquitectònica que situa l’espectador en un lloc neutre, sense estímuls, asèptic, per a assegurar la possibilitat d’accedir a una experiència estrictament estètica amb l’obra d’art. Aquest model es va qüestionar perquè cap espai manca de significant, és igual que les parets blanques, els sòls grisos i la llum artificial zenital siguen una constant en aquests espais. Els altres condicionants, els temporals, culturals, socials, relacionals o de memòria, fan que el lloc aporte capes de contingut en el procés de recepció de l’obra d’art.
La peça se centra precisament en l’experiència estètica i la connexió de l’espectador amb l’obra d’art al museu. Per a això ens allunyem de la neutralitat, de la llum artificial de l’interior de l’espai expositiu creat per a allotjar obres d’art, i situem la peça, un cub blanc, entre el límit d’aquest i l’exterior. Queda il·luminat, d’una banda, amb la llum natural (del sol) que travessa els finestrals del museu i per l’altre, pel focus d’un flexo, costat que veuen els espectadors a través de la càmera connectada a internet. Aquests perden els matisos de color creats per la il·luminació produïda per la rotació de la terra durant les hores que està exposada la peça.
Volem fer una crida a la tornada del públic al museu, per a remarcar i ressaltar la narrativa i l’expressió de l’obra d’art en exhibició, perquè com diem, l’espai expositiu mai és neutre, té qualitats inherents, de vegades evidents, d’altres no, però en qualsevol cas atorga un valor significatiu en l’obra.
LINK MEET
David Trujillo
Tot va començar amb les reflexions de Brian O’Doherty sobre els espais de les galeries d’art en la revista Artforum, i que van ser compilats l’any 1986 sota el títol Inside the White Cube; ja des de les primeres pàgines dels articles fetes entre el 1976 i el 1981, postulava que la història de l’art modern està lligada a la idea del cub blanc. Un espai sense funció arquitectònica que situa l’espectador en un lloc neutre, sense estímuls, asèptic, per a assegurar la possibilitat d’accedir a una experiència estrictament estètica amb l’obra d’art. Aquest model es va qüestionar perquè cap espai manca de significant, és igual que les parets blanques, els sòls grisos i la llum artificial zenital siguen una constant en aquests espais. Els altres condicionants, els temporals, culturals, socials, relacionals o de memòria, fan que el lloc aporte capes de contingut en el procés de recepció de l’obra d’art.
La peça se centra precisament en l’experiència estètica i la connexió de l’espectador amb l’obra d’art al museu. Per a això ens allunyem de la neutralitat, de la llum artificial de l’interior de l’espai expositiu creat per a allotjar obres d’art, i situem la peça, un cub blanc, entre el límit d’aquest i l’exterior. Queda il·luminat, d’una banda, amb la llum natural (del sol) que travessa els finestrals del museu i per l’altre, pel focus d’un flexo, costat que veuen els espectadors a través de la càmera connectada a internet. Aquests perden els matisos de color creats per la il·luminació produïda per la rotació de la terra durant les hores que està exposada la peça.
Volem fer una crida a la tornada del públic al museu, per a remarcar i ressaltar la narrativa i l’expressió de l’obra d’art en exhibició, perquè com diem, l’espai expositiu mai és neutre, té qualitats inherents, de vegades evidents, d’altres no, però en qualsevol cas atorga un valor significatiu en l’obra.
LINK MEET