s MUA, Museu de la Universitat d'Alacant

// 14.05.2003 - 20.09.2003 / Sala NAIAS

El Centre de Càlcul: 30 anys després

José Luis Alexanco, Tomás García Asensio, Elena Asins, Manuel Barbadillo, Ana Buenaventura Barrials, Gerardo Delgado, José Luis Gómez Perales, Luis Lugan, Abel Martín, Manuel Quejido, Enrique Salamanca, Francisco Javier Seguí de la Riva, Eusebio Sempere


Aquesta exposició ha comptat amb la col·laboració del Museu art Contemporani Elx, el Museu art Contemporani d'Eivissa i la CAM, exhibix els treballs plàstics realitzats per mitjà d'ordinador d'artistes tan rellevants com Eusebio Sempere, Abel Martín, José María Yturralde o Manuel Barbadillo, entre altres.

En 1968, la Universitat Complutense de Madrid va acordar amb IBM, empresa que subministrava els primers ordinadors, posar en marxa un projecte d'aplicació de les noves tecnologies al món de l'art. El Centre de Càlcul, dependent de la Complutense, establiria unes hores en què diversos artistes, amb l'ajuda d'un tècnic informàtic, podrien desenrotllar noves idees per mitjà de l'ús de l'ordinador. La proposta, a la que es van acostar pintors, escultors i músics, va donar lloc al Seminari de Generació de Formes Plàstiques del Centre de Càlcul. En opinió de Tomás García Asensio, un dels artistes que integren l'exposició, este seminari va ser "el primer intent col·lectiu del nostre país de donar resposta a una qüestió que seguix sent de tremenda actualitat: es tractava, en definitiva, de saber si la informàtica, que ha invadit pràcticament tots els camps de l'activitat humana, afecta o no a l'àmbit artístic, de quina manera i en quina mesura".

El primer artista en aproximar-se a esta nova forma de creació va ser Manuel Barbadillo, a què van seguir figures tan significatives de l'art contemporani espanyol com Sempere, José Luis Alexanco o Yturralde. Segons comenta el comissari de la mostra, Javier Bádenes Martín, la importància històrica de l'esta iniciativa radica que va ser "la primera vegada a Espanya que s'aplica l'ordinador a l'art", encara que especifica que el verdader executant era l'autor, i que "cada pintor va usar el mitjà segons les seues pròpies idees com, per exemple, Manuel Barbadillo, que va ser el que més va treballar en la combinació de patrons, o Yturralde, amb les seues figures impossibles".

Trenta anys després, Javier Badenes ha reunit de nou a dos generacions d'artistes que van utilitzar i seguixen emprant en l'actualitat els ordinadors per a la creació de les seues obres. La mostra s'ha estructurat segons la idea generacional que, encara que per a Badenes no "implica una diferència en els resultats, sí que mostra una manera distinta d'aproximar-se a les noves tecnologies".

Tornar