s MUA, Museu de la Universitat d'Alacant

// 24.01.2020 - 26.02.2020 / Sala SEMPERE

LA MIRADA TANGIBLE

ADRIANO CARRILLO


Amb el títol de La mirada tangible, el MUA presenta una antologia de l'obra d'Adriano Carrillo (Alacant, 1946), la formació inicial del qual s'insereix en la tradició neofigurativa i classicista representada pel seu pare i mestre, l'escultor Adrián Carrillo (1914-1979). Adriano pertany a eixa generació d'artistes que va irrompre amb força en el panorama alacantí fa més de quatre dècades i que forma part de la nostra història recent. La mostra està estructurada en diversos apartats que donen compte de l’evolució de la seua obra, des dels murals en terracota (1970) i els abstractes relleus de formigó policromat de la etapa del grup Integració (1971) fins a les pintures digitals dels últims anys.

Adriano, que al llarg de la seua trajectòria ha comptat amb amics que li han facilitat el treball escultòric en els tallers, va centrar la investigació entre 1972 i 1974 en la manera en què la forma volumètrica creixia per a ocupar l'espai amb fustes acoblades, bronze o alabastre. A principi dels vuitanta es va deixar seduir pel joc rítmic de volums amb figures i “dones de foc”, molt estilitzades i amb un sentit ascensional a manera de flamerades sòlides, unes escultures l’estela de les quals es va perllongar en el temps.

A final d’eixa dècada, alguns encàrrecs públics l’acostaren a altres materials (acer inoxidable, ferro...) amb els quals va poder muntar volums i dibuixar centellejos lluminosos en l'espai. Adriano va dissenyar diverses d'aquestes escultures mitjançant l'aplicació capdavantera de mitjans informàtics. El constructivisme radical i aeri d'algunes d'aquestes semblava enllaçar amb l'última etapa –abstracta, geomètrica i òptica– de son pare. A principi dels noranta, cada vegada més interessat pel bon ofici artesanal aplicat amb criteris ornamentals, l'artista dual es debatia entre pols oposats –absència i presència, caos i ordre...–, un necessari moviment de sístole i diàstole per a la unitat de la seua obra.

L’any 2002, allunyant-se dels materials nobles tradicionals, va començar una nova manera de fer escultura, més lleugera i pictòrica, amb contraxapats i polièster, repintada amb acrílics. Amb aquesta tècnica va plantejar unes figures més populars en les quals apunta l'humor. No obstant això, aquest procés es va truncar per diversos motius –una crisi personal i de salut, com també la implicació en la política local com a regidor de Cultura– i les obres van quedar a mig fer, encara que va poder acabar-les i exposar-les a partir del 2012. Desgraciadament, algunes van quedar destruïdes en l'incendi de l'estudi de Mutxamel el 2017. En els últims anys ha generat des de l'ordinador tot tipus d'imatges, espais, artificis, grafismes i textures digitals. Colors, llums i ombres que va exposar en galeries i llocs d'allò més heterodox i que cada dia llança sense contemplacions a les xarxes com a missatges d'un nàufrag a qui falta l’alè però no l'ànim per a continuar creant.

JOSÉ PIQUERAS

Tornar

// PUBLICACIONS