// 29.01.2016 - 15.03.2016 / Sala EL CUB

Los 13 del Sidrón


Sis anys després del descobriment el 1994 de dues hemimandíbules per quatre espeleòlegs de Gijón, va començar una recerca que ha marcat un abans i un després en el nostre coneixement sobre l’Homo neanderthalensis a la península Ibèrica.

De moment hem exhumat a El Sidrón més de dues mil cent restes òssies d’aquesta espècie i uns tres-cents artefactes lítics que formen una singular col·lecció després de quedar atrapats, arran d’una gran tempesta, a l’interior d’un peculiar sistema càrstic format entre dues litologies diferents: conglomerats i gres neògen. Hem denominat aquest lloc la galeria de l’ossera. Després, un seguit de circumstàncies molt favorables ha permès la seua extraordinària conservació perquè de seguida van quedar coberts per sediment i no van ser alterats per l’acció dels carnívors, rosegadors o altres agents, i immediatament van començar a fossilitzar-se.

El 1999 es va formar un ampli i acreditat elenc d’investigadors de disciplines i tècniques analítiques diferents per a dur a terme l’estudi i la interpretació del registre arqueològic i antropològic que ha aparegut des de la primera campanya arqueològica l’any 2000.

Així, des de diferents perspectives hem anat contestant a una sèrie de preguntes que ens fèiem al començament: com van arribar les restes a la galeria de l’ossera?; quina cronologia tenen?; quines són les característiques dels fòssils humans, des de tots els punts de vista possibles?, i quina relació hi ha entre aquests fòssils i els artefactes que hi estan associats?

L’exposició Els 13 d’El Sidrón desgrana els resultats obtinguts que, a voltes, ha sigut complicat visualitzar. Tot i això, avui podem avançar un escenari coherent amb el material que ha anat sorgint. A partir d’un húmer d’ací, d’un crani d’allà, d’un molar de més enllà hem pogut establir que eren tretze individus, les seues edats, que usaven escuradents i, en molts casos, fins i tot el seu sexe. Sabem que un d’ells va tenir un potent dolor de boca; una dona madura era pèl-roja; un altre tenia el grup sanguini 0; eren les dones neandertals les que es desplaçaven i canviaven de grup, i, de moment, els neandertals i nosaltres, els sàpiens, ens diferenciem en uns vuitanta-tres gens. També hem descobert que uns neandertals van agafar unes pedres de sílex de l’entorn, les van manipular i les van usar per a processar els cadàvers dels quals hem localitzat les restes.

En definitiva, després d’anys d’estudi comencem a entreveure una imatge que té com a característica més sorprenent la proximitat entre ells, els neandertals, i nosaltres, els sàpiens.

Tornar