// 05.09.2007 - 28.09.2007 / Sala ALTAMIRA

L'HAVANA: MIRADES

José Mario Bienes Rodríguez


L'Havana no és únicament la capital de Cuba, constitueix una de les ciutats amb més encant i bellesa d'Amèrica, d'aquella Amèrica de la llengua de Cervantes, i forma part del conjunt colonial més ric de Llatinoamèrica.

L'Havana Vella, junt amb els seus altres barris com ara Vedado, Miramar, Centro Habana i Malecón, són els racons que resulta imprescindible explorar per a qualsevol visitant. Les àmplies avingudes, els bulevards, les cases colonials, els carrers estrets i la seua arquitectura deixen sens dubte empremta en el record de qui ho admira. Però l'Havana no és només edificis i carrers deteriorats, un parèntesi en el temps, un rellotge que transcorre molt lentament i que reflecteix les hores de l'ahir; l'Havana és un museu vivent d'un passat de riquesa, d'esplendor econòmica al qual van emigrar molts espanyols a la recerca de millor fortuna i d'un futur més esperançador.

Avui molts cubans, testimonis d'aquell ahir que ja no ha tornat, i immersos en una realitat molt distinta, continuen avant amb sa vida quotidiana, amb esforç i il•lusions, animats pel triomf d'una revolució, per defensar els seues ideals, per la seua lluita diària i ànsies de millors moments esdevenidors. En canvi, molts altres tenen la mirada posada fora de la seua pàtria amb l'esperança d'una vida millor.

«L'Havana: mirades» és una visió particular d'aquella vida del ciutadà de l'Havana, de com transcorre en els diferents estadis: infància, maduresa i vellesa, dins d'una situació econòmica, política i social característica. Centra l’atenció en aquella mirada expressiva, plena de vida, de riquesa interior, d'alegria, d'incertesa, de pena o de temor.

El visitant troba en el cubà una tracte exquisit, molt educat i servicial, encoratjat per un idioma que et fa sentir formar part d'una mateixa societat, d'una mateixa família o d'unes mateixes arrels. Les converses sorgeixen fàcilment i versen sobre la procedència de cada viatger, la situació de famílies emigrades o les pròpies dificultats per a continuar avant dia a dia, i finalitzen normalment amb una petició d'ajuda. És moltes vegades dins d'aquest joc dialèctic en què sorgeix aquella expressivitat dels rostres que enriqueix la comunicació, mentre que en altres situacions és la mateixa espontaneïtat del ciutadà la que ofereix la seua mirada de manera gratuïta sense intervenir cap paraula.

Aquestes magnífiques imatges que Mario ens presenta són com un reflex del que podem veure a l'Havana d'avui. Estan fetes amb una atenció acurada, professional i polida, amb sensibilitat i respecte amb l'entorn i les seues gents, ha sabut fer amb mestratge i destresa, des de la presa fins a l'acabat final, utilitzant la fotografia per a portar-nos aquestes mirades com un record inoblidable dels seus viatges a l'Havana.

Tornar