Travessia de resistència i incertesa. Viatge cap a una nova utopia
Begoña M.Deltell
L’obra de Massimo Pisani (Màntua, Itàlia, 1958) ens introdueix en una sensibilitat particular, la de l’art conceptual que observa el context, però no relata l’anècdota sinó que obri la mirada cap a una altra mena de coneixement.
L’exposició intenta presentar l’artista com una totalitat, submergir-se en la seua obra a la recerca dels eixos temàtics que permeten una lectura entramada. Pisani sempre ha fet de les coses senzilles de la vida quotidiana els elements integrants del seu art, afona les arrels en el passat artístic llunyà i propi del seu país, la religió, la filosofia, la teosofia, l’antropologia, la política, l’ètica, l’estètica i l’autoreferencialitat en un complex entramat conceptual tan suggestiu com d’àrdua descodificació. «La tradició, la ideologia, la cita, el ‘sí’ i el ‘no’, l’u, el dos, el tres, el quatre, el cinc, el sis, el set, el vuit, el nou i, per fi, el zero» declara l’artista (entrevista a Massimo Pisani per José Luis Martínez Meseguer en AlicantePlaza 27.07.2018).
«Tot està en un estat de canvi». Joseph Beuys
L’exposició parteix d’aquest exercici incert que és la mirada. Es mou en un estat d’inestabilitat entre la veritat i la incertesa, un cert moviment anàrquic on no hi ha límits entre l’apologia i la negació. Entén Pisani la seua obra com una transformació de la idea, com un pensament que es presenta plàsticament com un «portador d’energia», terme encunyat per Joseph Beuys, i que ha de desafiar o provocar l’espectador a pensar. Pisani tracta un ampli conjunt d’idees mitjançant la reflexió sobre l’experiència sobre el que és sensorial mitjançant l’anàlisi d’entitats simbòliques que condueixen a la idea d’utopia i fonamentalment del pensar com a vehicle cap al pensament crític, lliure i autònom. És un artista introspectiu que a arriba ser considerat o outsider, no obstant això, cuida molt d’estar al dia de l’escena artística internacional i sobre les qüestions de l’art.
Entre els seus objectes, els seus espais, els seus temps, en la vora de la llum i els seus límits, en el lloc que res torna, com el buit, indecís entre la tradició i la novetat, entre l’objecte i la seua dissolució, entre la llum i la foscor, entre l’interior i exterior, l’esfera humana i l’esfera mística, el fet polític i el fet social, la resistència i el fracàs, a la utopia i la realitat…Pisani hi transita.
