Elio Rodríguez és un artista cubà, negre, nascut a l'Havana Vella, de mare costurera, format en l’Institut Superior d’Art i l'Acadèmia San Alejandro, i des de fa més de 15 anys resideix a Elx. Té un alter ego que és El Macho, un personatge estereotipat del negre cubà: seductor, burleta, sensual, sexual, bromista, lasciu, carnal, animal, exòtic, ancestral, hipermasculí, salvatge, tropical, desitjat, primitiu… El Macho és Elio però portat a la desmesura, El Macho és l'instrument de què se serveix Elio per a conèixer-se, per a riure de si mateix i, al mateix temps, des de l'humor i la irreverència, per a analitzar la identitat i la cultura cubana i desmuntar els clixés, els estereotips, les mentides i els paranys de la política, l'economia i la societat del seu país i del món.
Però en aquesta exposició el protagonista no és El Macho, sinó la selva, la naturalesa salvatge, que, fet i fet, torna a ser l’alter ego d'Elio Rodríguez i, per extensió, d’El Macho. Una vegetació que es mostra voraç, carnosa, voluptuosa, luxuriosa, insinuant, saborosa, sexualitzada, càlida, exuberant… I encara que el punt de partida, o potser el pretext, es troba en l'obra mestra del seu compatriota Wifredo Lam, La jungla (1943) -en la qual l'art i la cultura cubana es mesclen amb el cubisme i el surrealisme europeu-, al remat les jungles, els capoquers i els manglars d'Elio Rodríguez no parlen ni d'art ni de naturalesa, sinó d'identitat, d'identitat afrocubana, sense passar pel tamís occidental. Una identitat que es mostra indòmita, feroç, arrelada en la terra, impetuosa i desbocada.
Tot en l'obra d'Elio es manifesta lúdic. Les seues pintures, dibuixos, esbossos, vídeos i, especialment, les seues escultures blanes són un divertiment, un joc de volums, textures i colors en el qual les formes s'entrellacen, es freguen, gaudeixen i envaeixen cada racó de l'espai. Però després de la primera aparença hi ha un pòsit de foscor, de pena i desassossec, una escletxa per la qual es filtra l'amargor i el desconsol. No és que les seues obres siguen tristes, ni molt menys, però, en definitiva, Elio Rodríguez / El Macho cultiva l'humor des de la frustració i la tristesa.