Aquesta exposició es vertebra amb una peça videogràfica homònima, que reflexiona sobre alguns aspectes de la teoria del subjecte de Jacques Lacan. La peça i, conseqüentment, l’exposició s’aproximen a qüestions com el reconeixement i la dissolució de la identitat, l’oposició al dogma cartesià i l’aïllament del desig pur. L’exposició està integrada per fotografies en blanc i negre, peces videogràfiques, objectes trobats i una escultura-instal•lació. Cada peça es connecta amb les altres, les completa i en modifica el significat. La contaminació i la disseminació s’utilitzen com a mitjà per a crear sentit.
Lacan estableix que la metonímia és un dels dos processos psíquics que empra l’inconscient per a manifestar-se. En un sentit clàssic, la metonímia significa la presència del fragment que assumeix la representació del tot, la connexió de la part amb el tot. Aquest principi confereix estructura a l’exposició. Per a Lacan, la primera identificació davant de l’espill és clau per a la formació del jo, és la primera d’una sèrie d’identificacions que aniran configurant el jo de l’ésser humà. Així, l’obra que compon l’exposició recorre als jocs d’espills, per a referir-se a l’assimilació de la identitat del subjecte i a la diferenciació que Lacan estableix entre el subjecte que pensa i el subjecte que és, amb relació a la coneguda frase de Descartes en el Discours de la méthode “Cogito ergo sum” (Pense, per tant, existisc).
