Aquesta exposició recorre mig segle de treball de Dionisio Gázquez, un pintor que ha fet de l’abstracció un llenguatge propi. La seua trajectòria no avança en línia recta. Les sèries se solapen, s’interrompen i reapareixen dècades després amb noves intencions. El recorregut permet seguir aquesta evolució i també les preocupacions que acompanyen l’artista des del principi: la llum, la matèria, l’espai i el gest.
Els inicis i la seua relació amb treballs últims
Les Obres primerenques (1973-1976) mostren traços atzarosos en els quals l’abstracció apareix abans que el quadre acabat. Al costat d’aquestes, els Dibuixos dels anys setanta i vuitanta revelen el germen estructural de moltes idees posteriors. Les fotografies d’Abstraccions en el mur descobreixen en parets i espais ruïnosos unes textures que ja són pintura. D’altra banda, la sèrie Energy, iniciada a mitjan setanta i represa en els anys 2000, il·lustra bé la seua manera de tornar sobre el fet, i tanca un cercle creatiu que contemplem al final del recorregut expositiu.
La dècada dels vuitanta
En Cromatismes, de començaments de la dècada, el color i la composició prenen protagonisme en un temps de llibertat i de retorn a la pintura. Poc després la paleta s’enfosqueix. En Presències, les formes emergeixen des de la penombra, mentre que Verticalitat expressa una aspiració ascendent cap a la llum i allò sublim. Dualitats enfronta plànols texturats en tensió. Aquest diàleg entre contraris (llum i ombra, gest i estructura) travessa tota la seua obra. Vital impetus reuneix composicions de gest apassionat pròximes a la pintura d’acció.
La maduresa
Els grans formats de Bosc interior, de final dels vuitanta i els noranta, condensen l’estil més personal de Gázquez. Les seues denses trames de pinzellades evoquen paisatges i, alhora, un espai íntim. Convé llegir els títols de cada peça, quasi versos, que orienten la mirada sense tancar el seu sentit. Àmbits (1991-1993) porta la pintura a l’espai amb una instal·lació en la qual els emblemes pintats es reflecteixen i queden suspesos espacialment a la sala. Les Escultures de 1994 proposen estructures espacials d’evocació musical.
Els anys 2000
En Dripping / Texturacions, l’impuls líric es refreda. Retícules i ritmes lineals de color reten homenatge a Mies van der Rohe, Mondrian, Rietveld o Sempere. Espais de llum (1973/2025) reuneix una cerca constant guiada per una idea de l’espai arquitectònic: talls i esquinçades en la superfície deixen entreveure un color que vibra des de l’interior del quadre. És interessant acostar-se i observar aquestes peces en desplaçament lateral, perquè canvien amb la mirada.
Altres mirades
Les Fotografies, preses durant la pandèmia l’any 2021, retraten naus abandonades travessades per feixos de llum. Prolonguen el seu interès per l’arquitectura i la matèria. Tanca el recorregut El temps passa (1968/2026), una sèrie de petits autoretrats que acompanyen el pintor al llarg de sa vida.
En conjunt, l’obra de Gázquez s’ofereix com una investigació infatigable sobre els límits de l’abstracció, entre l’element matèric i poètic.
Enric Mira, comissari