L'exposició que la Universitat de Granada presenta no és més que el reflex d'eixa trobada dialèctica que a diari se'ns presenta, trobada dialèctica que des de les aules es transmet al carrer en un enfrontament osmòtic que autonodrix a ambdós.
D'un costat, la realitat corpòria de l'obra física d'Art Contemporani, les obres que, omplides de concepte, depuren la seua forma prenent sentit el color i el volum enfront de l'anècdota i la narració, obres el cos de la qual és més 'corpus' que matèria, encara que l'evidència del material se'ns mostre amb contundència. D'un altre costat l'obra virtual, l'obra que, amb el només suport de la imatge a través del monitor, narra com ens va narrar el Barroc. Ens mostra la imatge, sobretot la imatge del cos, com el romàntic des de la sensualitat o com el va fer el Neoclàssic des de la contundència del material.
L'enfrontament, el cos a cos o, millor dit, el 'corpus' a cos està establit. L'embull, la confusió i el caos estan servits.
Des de la pretesa, i al meu entendre aconseguida, contemporaneïtat i actualitat, els dos tipus d'obra exposada presenten una forta lluita, evident des de la mateixa forma expositiva.
Les obres virtuals, els video-mix, les obres interactives, mostrades en suport informàtic, demostratiu de l'avanç també en el conceptual, poden evidenciar quelcom que, des de l'enlluernament que les noves tecnologies ens poden provocar, poguera no ser més que un simple retrocés en l'art actual. La lluita, que des de principis de la contemporaneïtat, s'establix per desposseir a qualsevol manifestació artística de l'anècdota, del narratiu o del simplement "mostrativo" pareix haver perdut en este tipus d'obres. Obres que narren, com narra la "bassa de la medusa", que mostren el cos en esplendor com les escultures de Thorvaldsen, o que permeten el joc narratiu i a vegades buits de concepte com el 'transparent' d'una catedral Barroca.
L'evidència manifesta d'este aspecte no té per què ser necessàriament un retrocés en les ciber-obras, potser és només un condicionant més del cos, del mig elegit per a transmetre. Potser el contrasentit estaria en una simple pantalla negra o roja, al mateix nivell que estaria en la representació figurativa en un suport pictòric o escultòric com els elegits en les altres obres.
I és que, si vam parlar com a possible retrocés dels conceptes enfront de les narracions en les obres 'ciber', podem també parlar d'anquilosament en el que de gènere presenten les obres amb suport tradicional; podríem parlar de la comoditat que estes obres presenten des de l'evidència de la seua seguretat en el correcte, en la qual cosa des de la contemporaneïtat es podria considerar plenament assentat.
Així doncs, només es pot pensar que l'encert d'estes obres estiga en el cos a cos que mantenen , en l'embull dialèctic que unes enfront de les altres establixen, en el senyal que des d'una pantalla es llança al concepte atrapat en un llenç o l'anhel amb què una bossa de té mira la història, potser la seua pròpia història reflectida en un monitor.
I és que només cap preguntar-nos, davant del versàtil de l'art hui: qui mira a qui?
