Aquesta exposició recorre l’obra de l’arquitecte Miguel López González, figura clau en la configuració de la ciutat d’Alacant i altres de la província durant el segle XX. La seua obra se sintetitza en vint-i-sis obres que es despleguen cronològicament ordenades en quatre períodes.
1932-1946: Recepció de les avantguardes europees
Miguel López González conclou els estudis en l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1931, coincidint amb Sert i Torres Clavé, i és soci del GATCPAC. Es desplaça a Alacant on fixa la seua residència quan és nomenat arquitecte auxiliar de l’ajuntament. El seu credo arquitectònic el podem resumir en les seues pròpies paraules del 1935: «Avui, en el segle del maquinisme, cada objecte nou és l’expressió immediata del progrés; cada part i cada element són exactament adaptats a una finalitat, i tot el que és l’inútil es menysté. Les formes primàries s’obrin sobre els nostres sentits directament. Les masses, la llum, el pla, l’espai són els únics que entren en joc.» En aquestes paraules despunten els conceptes de desornamentació i funcionalitat, i ressona la definició d’arquitectura feta per Le Corbusier el 1923. En aquest període, Miguel López és l’autor de nombroses obres que, com La Adriàtica, l’Institut Provincial d’Higiene i el sanatori del Perpetu Socors, introdueixen l’arquitectura d’avantguarda a Alacant.
1939-1955: Autarquia i replegament historicista
La instauració de la dictadura va comportar molts canvis, dràstics en la cultura i l’arquitectura, als quals López es va plegar, adoptant els historicismes, que va dominar amb habilitat; temps de postguerra propi per a monuments als herois, projectats per l’arquitecte controlant les formes i contenint els missatges simbòlics mitjançant volums elementals. Aquesta actitud de resistència intel·lectual dura fins al 1942, any en què és represaliat i obligat a abandonar l’Oficina Municipal fins al 1948. En aquests anys participa en el Concurs d’Ordenació i Reforma de la Plaça del Divuit de Juliol, a Alacant (1944-1945), la seua obra més representativa d’aquest període, realitzada en col·laboració amb l’arquitecte madrileny Manuel Muñoz Monasterio. Les imatges d’aquest projecte, així com dels edificis residencials d’aquests anys es revesteixen d’un academicisme auster que presenta influències de l’arquitectura madrilenya després de dur a terme diversos encàrrecs a la capital de l’Estat.
1950-1959: Obertura als corrents internacionals
A partir del 1950, l’economia espanyola va experimentar un impuls per l’admissió del país en diversos fòrums internacionals. Aquesta obertura també es dona en el pla cultural i es normalitza l’arribada de les revistes estrangeres i, amb aquestes, un renovat repertori exclusivament modern. Aquestes transformacions tenen un primer reflex en les ciutats que havien atret mà d’obra que es va allotjar en blocs de cases; un bon exemple és l’antic barri José Antonio. En l’altre extrem hi ha els edificis burgesos que van sobreelevar els entramats històrics, com El Valero a la plaça de Calvo Sotelo. Encara que, potser, el millor exponent del canvi de cicle és el gran complex industrial de l’Aluminio Ibérico, tal com expliciten la seua escala i les seues dimensions. També és una època en què la ciutat comença a equipar-se amb el parc de bombers i amb alguns centres docents de caràcter privat, com el col·legi Immaculada Jesuïtes, o a millorar la qualitat dels seus espais urbans com el de l’Esplanada.
1957-1976: Consolidació de l’arquitectura moderna
El 1957, López defenia «la tendència a una nova estètica, lleugera, esvelta i d’elegància senzilla, basada en el material i l’estructura, mantenint en joc les masses, la llum, el pla i l’espai», paraules en què ressonen els seus pensaments dels anys trenta. Aquesta llarga dècada coincideix amb l’anomenat miracle econòmic, en què les obres són més ambicioses en programes, dimensions i tecnologies. El repertori de López es reforça amb dos tipus moderns: el pavelló i el gratacel, presents en el projecte per a la FICIA d’Elda, recinte firal desafortunadament desaparegut. També es va fer el primer gratacel d’Alacant: l’hotel Gran Sol, exercici especulatiu, però també d’audàcia tècnica, no exempt de polèmiques. Són anys en què s’incrementa l’oferta de complexos docents de caràcter religiós, com la Casa Sacerdotal-Seminari a Alicante, el Juniorat Marista a Guardamar o el col·legi Sagrada Família a Elda.
Però aquesta exposició, a més de reconèixer i valorar l’obra de Miguel López González, té altres dos objectius transversals que estan latents en cadascun dels plafons. En primer lloc, constitueix un agraïment i un reconeixement al paper dels diferents arxius (principalment públics, però també privats), que ens han acompanyat en mostres contínues investigacions sobre l’arquitectura moderna d’Alacant en general i sobre l’obra d’aquest arquitecte en particular, que es remunten a gairebé quaranta anys arrere.
En segon lloc, aquesta mostra, a partir de l’aprofundiment en vint-i-sis obres de l’arquitecte que es documenten suficientment per a entendre-les i valorar-les amb precisió, pretén ser un al·legat en defensa de l’arquitectura moderna del terç central del segle XX que, malgrat els seus indubtables valors patrimonials, està quasi totalment desprotegida pels catàlegs municipals. L’educació patrimonial que puga tenir la societat i la consegüent conscienciació que puga adquirir d’aquests valors (que són els que aquesta exposició pretén evidenciar) són, davant l’absència de normatives de protecció, l’única arma amb la qual aquesta arquitectura es pot defendre contra la seua contínua deterioració i la possible desaparició.
Justo Oliva Meyer, Andrés Martínez-Medina i Mercedes Carbonell Segarra.
Comissaris de l’exposició