El projecte cultural LOTCA dona lloc a simfonies cromàtiques de diverses disciplines artístiques, mitjançant gestos, moviments i sons, i especialment de les arts visuals: la pintura, l'art gràfic, la fotografia, el videoart, la música, la poesia i l'assaig. El projecte es concep com una instal·lació artística; LOTCA simbolitza una arca que serveix de refugi a les arts i que, en navegar, li porta a la humanitat una imprescindible harmonia.
LOTCA ens porta en un viatge a través de les aigües, de l'espai i del temps. El missatge que pretén traslladar-nos és que la vida, igual que l'aigua, flueix. Como el pensament, LOTCA s'esvara sobre l'aigua per a servir d'enllaç entre diferents llocs, persones, assentaments, idees, vides. I, de la mateixa manera que l'esperit ens manté vius, l'aigua és el símbol material d'aquest viatge. Ens acompanya durant tota la nostra vida, des que naixem fins que traspassem el llindar al més enllà: l'aigua, com la nostra consciència, forma part de nosaltres.
LOTCA és testimoni d'aquest fluir, el vehicle en el qual viatgem entre el material i l'immaterial. Igual que el pensament, travessa l'espai sense cap mena de trava, sense barreres ni duanes. La seua història es desenvolupa en navegar, en el seu descens des dels rius fins a la mar. I l'aigua, semblant a un espill, s'eleva fins als núvols i, com un vaixell de pensament, genera vòrtexs en l'aigua de la realitat. Comparable a un viatge, LOTCA és un símbol que ens obri les portes a diversos esdeveniments, situacions i històries –a vegades de naturalesa dramàtica–, a la felicitat i la desesperació, a la saviesa. Aquest vaixell és l'úter que ens porta al llarg de la nostra vida, que ens prepara per al naixement i que, una vegada que ha deixat arrere la duana de l'Altre País, ens retorna al ventre de la terra.
Iulia Mihalcea
Comissària
LOTCA
Esbós hermenèutic d'un viatge misteriós i visionari
Lotca, és un pont entre el pragmàtic i el sublime que, mediante la seua relació simbiòtica amb l'aigua, actua com un nexe entre el cel i la terra. Lotca és una embarcació que, a través d'aquesta paraula eslava, procedeix de l'interior de les estepes pòntiques del nord i Euràsia. Aquesta paraula, carregada de poesia i història, desprèn una fragància íntimament lligada al poble dels lipovanos i a la seua vida en harmonia amb l'aigua, allí on el segon major riu d'Europa –només després del Volga– desemboca en la mar Negra. Un espai dedicat a la divinitat, un santuari, un reflex del cel en la terra.
Junt amb els habitants d'aquest port màgic en el qual es funden els diferents elements, lloc d'antinòmies sagrades i d'ontologies basades en el sol i la lluna, Lotca, el vaixell o arca, constitueix un signe i un símbol, o més prompte un artefacte o vehicle. És en si mateix el resultat d'un procés de síntesi, indispensable per a la vida i la mort sobre les aigües, per a l'existència i la transcendència. La pesca és, igual que la caça, una pràctica ancestral, rica en connotacions de caràcter religiós i espiritual. Els pescadors lipovanos descendeixen d'aquells que van pescar per primera vegada en el Do i al Dniéper, els qui, fidels a l'antic ritu ortodox, van ser declarats heretges i expulsats en dues onades per les reformes religioses que Pere el Gran i Catalina la Gran van dur a terme en el segle XVIII. Van ser els seus vaixells els que els van protegir, els que es van negar a deixar-los marxar, al fet que els obligaren a separar-se. En la mitologia de diverses cultures del món, el vaixell representa una taula de salvació tant per al cos com per a l'ànima.
En aquest context, resulta instructiu analitzar com ha evolucionat l'arquetip del vaixell en la fenomenologia i en l'hermenèutica postmoderna i estructuralista. El vaixell és així mateix una metàfora, un objecte de rica ornamentació i estèticament enlluernadora que, embolicat en un inquietant halo de misteri, espiritualitat i divinitat, serveix d'inspiració a pintors i poetes. Que paradoxal que el territori on es va originar el poble romanès estiga delimitat per l'aigua; a saber, per la mar Negra i els rius Tisza, Danubi i Dniéster. Potser no és una coincidència.
La pesca està vinculada a la contemplació i a la saviesa hermètica: d'ací ve que, de manera simbòlica, siguen pescadors els membres de la primera casta dels reis-sacerdots, els bramans de l'Índia, a més dels druidas del món cèltic, els solomonari dacios o els xamans presents en diverses cultures d'Euràsia i de l'Amèrica precolombina.
Jesús els va dir als apòstols: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». De fet, tota l'era cristiana transcorre sota la influència del signe zodiacal de Peixos. El vaixell és un símbol de la pròpia Església; gràcies a l'arca de Noè, la humanitat i la naturalesa sobreviuen al diluvi universal i el cicle de la civilització terrestre pot seguir el seu curs.
Les cuadernas d'una embarcació, similars a les costelles del cos humà, són elements estructurals transversals que exerceixen una funció crucial. Per aquest motiu, en romanès i en altres llengües existeixen paraules que es refereixen tant a una embarcació com a un receptacle que conté el fluid vital, un calze de mannà caigut del cel, el sant greal.
En opinió del filòsof postestructuralista Michel Foucault, que va estudiar la relació entre el poder i el coneixement –relació clau per a poder exercir un control social absolut–, el vaixell il·lustra a la perfecció el significat d'heter otopía, un concepte més prompte abstracte i molt popular en la majoria de tendències de l'art conceptual més recent.
No obstant això, ja que el vaixell es construeix amb la substància dels somnis i del món oníric, resulta pertinent analitzar el seu origen des de la perspectiva de la psicologia abissal, un àmbit sens dubte privilegiat per a la creativitat artística.
El vaixell va ser inventeuo pels russos, els qui tenien ascendència vikinga a través dels varegos. Els eslaus, dividits i enfrontats durant la formació de la seua nació, els van demanar als vikings que els ajudaren a unificar a les seues tribus (també els finoúgrios, ancestres dels finlandesos actuals, els van fer una petició similar). Així va nàixer la rus de Kíev, el primer governant de la qual va ser Rúrik, varego i fundador de la dinastia rúrika. Aquest breu recorregut històric és rellevant per a conèixer l'origen del vaixell, que molts etnohistoriadores creuen que descendeix del drakkar viking.
Text crític
Mihai Hurezeanu