El Museu de la Universitat d'Alacant (MUA) manté des de la seua creació un decidit compromís amb l'art contemporani. Fruit d'aquesta aposta van nàixer en 2015 les seues residències, una convocatòria pública i internacional amb l'objectiu de promoure la creació, estimular la investigació en arts visuals i dinamitzar el sector de l'art contemporani.
En cada edició de les residències, se seleccionen cinc projectes artístics per a ser desenvolupats durant dues setmanes en les instal·lacions del museu, gràcies a unes beques de producció i desplaçament. Durant aquest període, els residents tenen l'oportunitat de conviure i treballar en el MUA, imbuir-se en la dinàmica del museu i rebre assessorament del personal tècnic per a donar forma als seus projectes.
Aquest 2025 presentem l'onzena edició de les residències que han tingut lloc entre el 8 i el 19 de setembre, consolidant una iniciativa que converteix el MUA en un centre de referència en producció i investigació en art contemporani. Els cinc projectes seleccionats han sigut L'etern femení de Lucía Cassiraga, The Construction of the Word de Beatriz Freire, BIND de Lydia Plaza, Ad’dâd. L'engany de l'ortiga d'Andrés Rivas i L'amor va per damunt de la mar de Laura Salvador. Obres de cinc artistes joves que durant aquest breu període de temps, han compartit experiències i han focalitzat tots els seus esforços a donar forma als seus projectes artístics que avui es presenten en el Sala Sempere del MUA.
Esperem que gaudisquen d'aquesta mostra i es deixen arrossegar pels múltiples horitzons creatius que ens ofereix l'art en l'actualitat.
Lucía Cassiraga
L'etern femení
El projecte «L'etern femení» es planteja com un atles visual i conceptual que qüestiona la iconografia associada a la noció de l'etern femení. Aquesta idea, formulada en el segle XIX, s'ha consolidat com un mite sociocultural que projecta sobre les dones una essència universal i atemporal lligada a la puresa, la passivitat o la delicadesa. No obstant això, més que descriure realitats, aquestes representacions han funcionat com a ficcions de control, construïdes històricament des de la mirada masculina i reproduïdes en l'art, la religió, la moral i la ciència. El projecte proposa una reescriptura crítica d'aquestes narratives, articulada mitjançant pintures, fotomuntatges i intervencions fotogràfiques en un arxiu expandit, sent concebuda com una constel·lació oberta i no jeràrquica. Enfront del concepte d’ “utopia”, entès per Michel Foucault com aquest espai irreal que emmascara i organitza la realitat, l'atles reuneix imaginaris on les dones són narrades, no com a objecte de projecció, sinó com a subjecte de significació.
Beatriz Freire
The Construction of the Word
The Construction of the Word és una instal·lació tèxtil que planteja el llenguatge com un teixit inestable, fluid i en constant evolució, permeable a ideologies, contextos i territoris. Més que un codi fix, apareix com un procés ambigu i corporal, sempre obert a la distorsió i a la relectura. Aquesta obra es construeix a partir d'un mateix gest: brodar de manera contínua una sola paraula, WORD. Aquesta funciona com un signe obert, capaç de contenir qualsevol concepte. La seua proximitat visual i sonora amb WORLD suggereix que cada paraula és també un món, recordant que el llenguatge no sols construeix sinó també fragmenta la realitat que habitem, i que aquesta, al seu torn, condiciona els sentits de les paraules. Encara que el gest de brodar siga un continu corpori, la materialitat de cada suport transforma la forma i la llegibilitat de la paraula brodada, evidenciant així la mutabilitat i inestabilitat del llenguatge. L'obra no oculta els seus processos: exposa anversos, reversos i connexions de fil que travessen l'espai, convidant el públic a recórrer-la des de múltiples perspectives. El fil suspès dibuixa línies flotants que materialitzen el trànsit del llenguatge i el seu caràcter fragmentari i viu.
Lydia Plaza
BIND
El títol BIND (tr. ‘‘lligar’’, ‘‘unir’’, ‘‘estrènyer’’) fa referència a la paraula binder, nom de la peça que s'utilitza per a comprimir el pit. El projecte es construeix a partir de la composició de formes, traços, buits o retallades que s'uneixen en un espai emocional: un paisatge corporal.
Comprimir el pit no és només un gest físic, sinó un acte carregat de significat. Implica amagar, reduir, neutralitzar una part del cos per a aconseguir una sensació corporal determinada. Però el que ocorre no es queda en la superfície: el cos comprimit genera una sensació, a vegades alliberadora, a vegades asfixiant. El tors, en tornar-se pla, sembla tornar-se neutre. Un terreny buit. Un espai ambigu. Un full en blanc.
Aquesta neutralitat visual no ho torna absent, sinó que li dona una presència complexa: la construcció d'un lloc on habitar sense una forma definida. Confondre a qui mira. Confondre en mirar-se. Viure dins d'un motle que no ajusta. La relació entre el cos i l'espai es torna tibant, el pes del material es dissol en l'aire, i la intenció de la representació visual és continguda.
(conjug. c. tenir. tr. ‘‘Dit d'una cosa: portar o tancar dins de si una altra.’’).
Andrés Rivas
Ad’dâd. L'engany de l'ortiga.
Els gramàtics àrabs empren el terme ad´dâd per a referir-se a una paraula que, en la seua condició polisèmica, engloba dos oposats (traduïda generalment a l'espanyol com a autoantònim): el terme ̒afā, per exemple, significa tant créixer o afegir com esborrar. Mai, des del llatí, significa tant “mai”, com “sempre”.
A nivell visual, coneixem també imatges que comporten aquestes polisèmies (encara que no siguen com a tal antònims): il·lusions òptiques, dobles imatges, etc.: el pitxer de Rubin, les escales d'Escher o la il·lustració de la jove i la vella de William Ely Hill. I a més de les imatges i paraules, en la biologia, a través del camuflatge, el mimetisme i la mutació, podem observar també aquestes ambivalències: herbes dolentes que s'assemblen a “herbes bones” per a no ser arrancades: el sègol (en semblar-se al blat) o l'avena (a l'ordi); o viceversa, quan l'ortiga blanca, inofensiva, es disfressa d'ortiga urticant. També hi ha tot un desplegament de dobles percepcions (verinós-no verinós, depredador-presa, etc.) en el regne animal.
La meua proposta assumeix la continuïtat d'aquests mecanismes i es qüestiona sobre quins són els processos suposadament oposats dins de la pràctica de la pintura, proposant xicotetes esquerdes on el contrari es complique i es disperse.
عفت الريح الآثار (آثار الديار)
el vent va esborrar les petjades (les petjades de les cases)
Laura Salvador
L'amor va per damunt de la mar
Aquest projecte proposa una experiència situada en el Museu de la Universitat d'Alacant (MUA), on la percepció s'activa a través del cos en diàleg amb l'espai. La investigació naix d'un record en la seua primera visita al museu: l'arquitectura li va produir un desajustament perceptiu que va revelar que els espais, com les imatges, no s'entenen des d’un pla estàtic, sinó des de l'experiència corporal i relacional.
Durant la residència, el procés es guiarà per la insistència d'imatges i objectes que apareixen i reapareixen, reclamant atenció. El projecte explora les relacions entre objecte i imatge, el que es mostra i el que roman ocult, i la manera en què el contacte amb la matèria activa la memòria, el desig i el vincle. A partir d'aquesta escolta es desenvoluparà una investigació fotogràfica i una recollida de restes i materials de l'entorn pròxim al MUA, seleccionats des de l'experiència directa i l'afectació.
Aquests materials s'acoblaran al costat d'imatges produïdes durant la residència. Planxes translúcides de policarbonat prolongaran els límits de l'arquitectura, ocultant parcialment les imatges i obligant l'espectador a desplaçar-se, com va succeir en la primera trobada amb l'arquitectura del museu. La instal·lació proposa un recorregut perceptiu on figura i fons es confonen i la mirada s'activa en relació amb el cos i l'espai.