Tot el treball de Susana Guerrero (Elx, 1972) és un exercici de metamorfosi, de transformació, d’alquímia creativa. Des dels personatges que protagonitzen les seues peces fins a la hibridació de les seues formes o dels materials emprats. Tot ha sigut filtrat per una visió del món que reuneix l’herència rebuda d’un temps ancestral, mitològic i màgic, amb un quefer analític i domèstic que indaga en processos de reparació, dels quals deriva la creació de peces que transmuten la vulnerabilitat en fortalesa, la mort en vida renovada, el dolor i la ferida en fonts de curació i empoderament.
L’apropiació i la reinterpretació de relats de femelles decapitades (Medusa, la Mare dels Peixos, Santa Caterina d’Alexandria o Santa Quitèria) respon a una necessitat de sanar-les per a convertir-les en heroïnes inspiradores. En aquest sentit, la seua creació funciona com un cordó umbilical que rescata cicatrius antigues per a ser reparades amb la precisió i l’agudesa d’una remeiera.
Aquesta és una mostra forjada a foc lent durant dos anys i teixida a dues veus, la de l’artista Susana Guerrero i la comissària Remedios Navarro, que construeixen equilibradament un entramat d’enriquidores complicitats. La creació d’un univers expositiu inspirat en el diàleg compartit, la investigació conjunta de les fonts i la lliure associació d’idees ha tingut un ferm propòsit: entendre el procés creatiu com una part essencial de l’experiència vital, com un reflex d’unes vivències i reflexions que l’art és capaç de transformar en matèria poètica i simbòlica per a afrontar, des de la revisió del passat, els reptes del present i del futur.
Els fonaments de La màquina de sang s’assenten en aquest diàleg entre Navarro i Guerrero, per la qual cosa ens ha semblat fonamental mostrar en un mateix pla d’importància tot allò que es va anar construint en aquestes trobades; les escultures, els dibuixos, els gravats i les peces finals; els esbossos, els acoblaments i els mapes conceptuals; com també les taules de treball i la recol·lecció dels materials; també els llibres i les fonts de referència, les fotografies de peces artístiques i arqueològiques grecollatines, orientals o asteques; els textos mitològics, antropològics o alquímics i les làmines d’antics tractats anatòmics.
El fil conductor que sosté la trama d’aquesta exposició és el concepte del temps en contínua renovació i travessat pel principi creador femení del qual tot sorgeix, el recorregut interior pel cos de la mare, encarnat en el símbol universal de l’Uròbor, aquesta serp que es mossega la cua que ens parla de la unitat i continuïtat de l’existència.
En la nostra màquina corporal, la sang, la llet i l’aigua salina comparteixen composició, circulen i travessen tot per dins i per fora, i són presents en els nostres cossos i en els nostres mites; és per això que són aquests tres elements els que vertebren aquesta mostra.
El muntatge ens permet el diàleg entre peces de diferents períodes, rescatades per la comissària per a trobar connexions i vincles amb noves lectures; també el tractament de la mostra com un conjunt que abraça des de les seues fonts, als seus processos creatius i, finalment, l’obra acabada, concebuda com un exercici d’hibridació on es fusionen els metalls, la ceràmica, el tèxtil i l’assemblatge per a formar peces i instal·lacions d’una forta càrrega metafòrica que remeten a conceptes com a renovació, curació, poder i resistència.
Aquesta exposició ens demostra que les històries heretades del passat han format la nostra identitat. No obstant això, la voluntat dels seus creadors remots té molt a veure amb l’afirmació d’unes conductes, concepcions i valors que ja van quedar enrere fa molt temps. Toca desconstruir-les, resignificar-les i crear una nova mitologia d’acord amb el que som i el que pensem. I això és el que fa Susana Guerrero. En la seua obra, la realitat visible i invisible s’hi fusionen i creen un ordit on el que és atàvic i el que és actual, la intuïció i la raó, la ciència i l’espiritualitat s’entrellacen.