El Museu de la Universitat d’Alacant (MUA) manté des de la seua creació un decidit compromís amb l’art contemporani. Fruit d’aquesta aposta van nàixer el 2015 les Residències de Creació i Investigació Artística del MUA, una convocatòria pública i internacional amb l’objectiu de promoure i dinamitzar la creació i la investigació en art contemporani.
En cada edició se seleccionen cinc projectes artístics per a ser desenvolupats durant dues setmanes a les instal·lacions del museu gràcies a unes beques de producció. Durant aquest període, els residents tenen l’oportunitat de treballar al museu, imbuir-se en la dinàmica del centre i rebre assessorament del personal tècnic per a donar forma als seus projectes.
Aquest 2024 estem d’aniversari perquè presentem l’exposició de la desena edició de les residències que han tingut lloc entre el 9 i el 20 de setembre i que han consolidat una iniciativa que converteix el MUA en un centre de referència en producció i investigació en art contemporani. Els cinc projectes seleccionats han sigut desenvolupats pels artistes Diego Balazs, Lorena Lorca, Lucía Mir Tort, Elisa Terroba i Brisa MP. Un conjunt d’artistes heterogenis que durant aquest breu període han compartit experiències i han focalitzat tots els seus esforços a donar forma als seus projectes artístics que avui es presenten en la sala Sempere del MUA.
Esperem que gaudiu d’aquesta mostra i us deixeu arrossegar pels horitzons creatius que ens ofereix l’art en l’actualitat.
Espai Lúdicon’t
Diego Balazs
El projecte pictòric i instal·latiu Espai Lúdicon’t versa sobre l’ús de la limitació com a eina potenciadora de joc i reflexió. Aquesta dinàmica està subjecta al concepte de dinergia (terme encunyat per György Doczi, que representa la unió d’oposats complementaris), pel qual ens servim del no-fer com a element activador de joc. Partim de l’error per a generar una relectura de l’objecte lúdic i forçar l’espectador a debatre sobre una nova resolució lògica. Aquesta revisió del joguet es recolza en una estratègia de drecera: la vivor criolla i postcriolla i, per tant, la seua relació amb la picardia espanyola. Es tracta d’un tret cultural de Llatinoamèrica que consisteix en l’evasió de la normativitat per a buscar vies alternes i transgredir el mitjà.
Partim de la descontextualització de l’objecte lúdic com a epicentre investigatiu per a contemplar múltiples resolucions de lectura. «Papa, no has de besar la locomotora, perquè si ho fas, pensen els cotxes que no és de veritat» és una frase de Johan Huizinga en el seu llibre Homo ludens, en la qual, igual que en el projecte, reflexiona sobre la transformació i projecció de l’humà quan juguem. El xiquet, fent de locomotora, és locomotora. En aquest cas, es potencia aquesta conversió de l’espectador a jugador i, com a jugador, s’exposa a ser jugat.
/bibliografia
Elisa Terroba
El projecte /bibliografia investiga els llibres com a suports culturals i la seua capacitat per a conservar la memòria. Proposa entendre el llibre com un espaitemps que allotja múltiples capes d’informació. S’enfoca en els rastres deixats pels usuaris de la Biblioteca General de la UA (notes, marques, subratllats, fotos, etc.) com a part d’una arqueologia contemporània. Aquests elements inadvertits construeixen una narrativa intertextual que revela la manera en què els lectors interactuen amb el coneixement.
L’objectiu del projecte és documentar i explorar aquestes interaccions, entenent els llibres no sols com a objectes de lectura, sinó com a espais on convergeixen l’ús i l’apropiació del coneixement. Els marges i plecs dels llibres es conceben com a llocs dissidents que fomenten l’emergència de noves narratives i significats, no sols com a espais físics, sinó també conceptuals, que permeten la creació de noves interpretacions.
Del particular al vegetal
Lucía Mir Tort
Aquest conjunt d’obres presenta una fusió de formes geomètriques precises i elements naturals imaginats que creen un diàleg dinàmic entre l’orgànic i l’esquemàtic. A través d’aquesta combinació s’aconsegueix construir un univers visual que desafia les fronteres entre la natura i la lògica estructural. Conceptualment, els paisatges que emergeixen d’aquestes obres resulten d’una exploració profunda de l’entorn, d’objectes que semblen contenir en si mateixos paisatges ocults, com les pedres, evocant l’art del suiseki, en el qual es valora la capacitat de les pedres per a suggerir paisatges i emocions.
Amb aquest projecte es busca desafiar la percepció tradicional del dibuix, relegat a un esbós previ o tràmit conceptual. El dibuix cobra importància com a resultat final i material expositiu, i esdevé el protagonista absolut, apreciat pel seu propi mèrit com una obra d’art completa i autònoma.
Forest
Brisa MP
Serà en el futur la natura com avui la coneixem?; com seran els nostres entorns naturals, corporalitats, ambients en el futur?; serà possible que les màquines s’integren fins a tal punt que generen noves espècies, fins i tot amb la natura?; podem pensar en les màquines com a col·laboradores, part integrada en la nostra societat, que ens ajuden a evocar allò que ja hem perdut?
Forest és una peça d’arts medials que entrecreua tècniques i materialitats diverses en què s’hibriden les arts visuals, physical computing i la robòtica, i que dona importància a l’experimentació, als processos materials i artesanals amb baixes tecnologies do it yourself, maquinari i programari lliure. De la mateixa manera, la peça inclou material trobat orgànic i inert site-specific propi de l’entorn de la UA. El projecte se situa des de la pregunta, en un terreny movedís i porós de cara a un futur incert, entenent la pràctica artística com un espai viu, de prova/error allunyat de la recepta i la repetició.
Forest és un gest artístic i crític, un imaginari híbrid de petits moviments, en què habiten fragments i restes, i que ens situa uns anys més endavant, quan potser mirarem amb certa enyorança allò que hem perdut.
Nostarte anticipado
Lorena Lorca
El projecte es basa en la pràctica artística com a eina per a estudiar els processos previs a la pèrdua. El sentiment de pèrdua respecte d’una persona o respecte del propi temps sol desembocar en una nostàlgia anticipada complicada de desxifrar. El pas del temps i l’accelerat ritme de vida que la societat carrega avui dia deixa a un costat la sensibilitat per a apreciar el caràcter efímer de la vida.
La percepció pausada dels ritmes naturals d’anhel, nostàlgia i pèrdua s’exalcen a través de la interpretació artística en aquest projecte. El resultat ha de ser un diàleg entre pèrdua i presència, entre l’existència d’algú i la seua previsible partida. És important subratllar l’ús de la fotografia, ja que s’hi utilitzen imatges realitzades i editades per l’artista en les quals ixen persones que motiven aquesta reacció de nostàlgia anticipada.
