TOT FLUEIX
Tot és paisatge en Panta rei, el riu, la muntanyes, el cel, el cos. La naturalesa flueix eternament, i nosaltres pertanyem a eixa eternitat còsmica, com els ocells, les algues del riu i les pedres petites i lleugeres.
Tot flueix -Panta rei- és el concepte de l'esdevenir introduït per Heràclit en el segle VI aC.
Un esdevenir que és pur fluir, subjecte a la llei de la mesura que regula el cicle incessant d'infantament i mort, el continu trànsit de la foscor a la llum, d'un món no creat pels déus.
El riu que flueix és allò eternament canviant, la identitat transitòria, l'element inestable, allò que no roman mai igual, eixe dir del filòsof melancòlic “no podràs submergir-te dues vegades en el mateix riu”.
I eixe fluir és viure, i causa ferides de l'ànima que es graven a la pell, en les roques, en les ones de l'aigua, i ens remeten al passat d'altres paisatges habitats, d'altres cossos que van perdre les ales, a un lleuger caminar sobre les aigües.
Les cicatrius de la pell són petjades de falaguera gravades en la pedra, fòssils que emmagatzemen temps, una percepció del mortal en tant que mortal.
Per al fotògraf japonès Hiroshi Sugimoto, els fòssils són la metàfora del pòsit del pas del temps sobre les coses. Un temps geològic, “un temps profund” com diu Nicholas Mirzoeff en Cómo ver el mundo davant el qual la vida biològica és un breu passar en el fluir d'un riu. Els fòssils, com les fotografies, són “gravadores del temps”.
Desxifrant les línies de la mà podem llegir les vetes de la pedra, les pigues i marques de la pell com a constel·lacions, les clivelles de la terra com a sexes femenins i el pèl com les algues que es bressolen sota l'aigua.
El vol dels ocells desplega l'univers, i el raig, símbol del foc com a principi vital, es converteix en terra i aigua, transita per la cosmogonia de Lucía Morate i enllaça l'element orgànic i mineral.
En els relats mítics vam nàixer com a éssers de fang modelats per déus terrissaires que van amalgamar la terra, l'aigua i la sang abans que les coses tingueren nom.
El que veiem és un món sorgint del magma primigeni. En el principi, les roques i la pell contenien els mateixos enigmes. El temps i les aigües van modelar les formes que avui reconeixem com a parts inseparables dels nostres cossos.
Carmen Dalmau. Novembre de 2020
