Les obres que formen part d’aquesta exposició pertanyen a la Col·lecció Per Amor a l’Art –Fundació Per Amor a l’Art, València. A través d’una selecció de peces dels seus fons, el Museu de la Universitat d’Alacant ofereix a la comunitat universitària i a la societat alacantina l’oportunitat de descobrir destacats autors contemporanis d’aquesta col·lecció. La temàtica que inspira aquesta mostra gira entorn de la vulnerabilitat, una realitat complexa que ha adquirit un protagonisme notable els últims temps arran de fenòmens com la desigualtat social, els efectes del canvi climàtic, la violència de gènere, els moviments migratoris o la recent pandèmia COVID. La reflexió teòrica sobre la vulnerabilitat de l’ésser humà no és recent; no obstant això, la urgència de respostes al moment que vivim, tan compromès en molts aspectes, li confereix actualitat.
De manera immediata associem el concepte de vulnerabilitat amb el de fragilitat. Ser vulnerable és ser un subjecte fràgil. Sovint traslladem aquesta condició sobre altres en raó del seu gènere, el seu cos o de la posició social, però eludim el pensament que aquest estat és constitutiu de la nostra experiència i, per tant, consubstancial a la naturalesa humana. La pensadora feminista Judith Butler ha proposat repensar la vulnerabilitat com a mitjà per a il·luminar altres models de vida en comú, basats en el reconeixement de la interdependència entre subjectes i en la necessitat de les cures. Per tant, la vulnerabilitat no és motiu d’inacció o sotmetiment, sinó una oportunitat d’emancipació social i resistència política.
Amb aquest esperit sorgeix l’exposició Vulnerabilitat(s): com un acostament a les experiències de la fragilitat des de la pràctica artística que incite a comprendre’ns com a éssers vulnerables –tant en les arestes socials com individuals–, però capaços d’actuar de manera col·lectiva per a bastir noves formes de relació entre nosaltres i de nosaltres amb la natura.
La fotografia documental, la performance feminista, l’art conceptual o la posada en escena del cos componen la diversitat de plantejaments i interessos artístics amb els quals hem embastat un discurs estètic i visual sobre els diferents plans de la vulnerabilitat. Els noms que s’han seleccionat són els de Yto Barrada (París, 1971), Paul Graham (Stafford, 1956), Edmund Clark (Gran Bretanya, 1963), Sanja Ivekovic (Zagreb, 1949), Francesca Woodman (Denver, 1958-Nova York,1981), Iñaki Bonillas (Ciutat de Mèxic, 1981) i José Guerrero (Granada, 1979).
L’artista francomarroquí Yto Barrada, en Reprendre Casa. Carrières Centrales, Casablanca (2013), documenta l’estat actual del barri de Carrières Centrales, a Casablanca, construït a principi de la dècada de 1950 amb la idea de transformar la perifèria de la ciutat amb un disseny arquitectònic d’estil racionalista inspirat en elements de la cultura vernacla. Un projecte dissenyat per arquitectes del país, però que va resultar fred i discordant amb l’entorn. Amb el temps, els habitants l’han anat transformant, afegint-hi reformes i altres construccions, delimitant migrats jardins amb palmeres entre els edificis o col·locant estenedors de roba a les terrasses i antenes parabòliques en finestres i balcons. Amb aquest treball, Barrada dona compte de la manera en què els hàbits de vida de la població marroquina i les seues formes de relació col·lectiva han alterat un projecte urbanístic imposat –d’inevitables reminiscències colonials– per a anar adaptant-lo a les condicions de la seua realitat socioeconòmica.
En la sèrie A Shimmer of Possibility (2004-2006), Paul Graham transita pels carrers de diferents ciutats nord-americanes, interessant-se per les vides de marginats socials i per les petites històries de la seua precària quotidianitat. A través de l’observació del dia a dia en barris humils i àrees comercials de zones suburbanes, aquestes fotografies deixen endevinar, entre la ruïna i la decadència, l’espurna d’una possibilitat. En la penombra –material i moral– d’aquestes escenes, en el rostre esquívol i el gest absort de qui habita els marges de la societat, se’ns deixa endevinar un moment de bellesa, de tendresa o de gràcia que clivella el sentiment dominant d’aporofòbia.
Edmund Clark va fer el treball Guantanamo: If the Light Goes Out (2010-2013) en el centre de detenció que els Estats Units va instal·lar a la badia de Guantánamo, després dels atacs de l’11 de setembre de 2001, per a internar els sospitosos de complicitat o d’intent de dur a terme actes de terrorisme contra interessos americans. En aquest lloc, els detinguts –tots homes musulmans–, sostrets del seu entorn a l’empara de les normes legals i els convenis internacionals, van ser interrogats i torturats de manera continuada durant anys. La majoria d’ells han sigut posats en llibertat sense càrrecs, i només uns quants van ser jutjats per les comissions militars especials creades a aquest efecte. En la sèrie fotogràfica es confronten els espais on es troben els detinguts, els espais comunitaris i cases dels militars de la base naval i les cases on viuen els exdetinguts que intenten reconstruir les seues vides. A pesar del buit de les estances i l’asèpsia que domina en els ambients fotografiats, comprenem la vulnerabilitat dels cossos absents, la violència –física i psicològica– exercida amb acarnissament sobre ells, així com el pes de la seua xacra.
Altres vegades, ens recorda Sanja Ivekovic, la violència pot ser «dolça», com l’exercida sobre les dones a través de la inoculació sistemàtica d’estereotips de gènere en la societat de consum. En el vídeo Instruction #1 (1976) apareix l’artista mirant a la càmera amb semblant adust mentre es dibuixa sobre la cara línies negres seguint els gestos apresos de maquillar-se. Aquesta mena de paròdia d’anunci publicitari deixa un rostre amb traços que semblen de pintura de guerra i que ella mateixa acaba esborrant amb les mans. Ací, el cos femení, en la seua vulnerabilitat, es transforma enmig del rebuig a la consigna d’«estar bonica» imposada pel patriarcat, i fa d’un assumpte privat un de polític.
Francesca Woodman converteix el seu cos en el recurs habitual de les seues fotografies, quasi sempre posat en escena de manera esquiva, com a ens en moviment d’aspecte eteri, adés metamorfosat, camuflat, adés enfrontat amb el seu reflex sobre un espill. Sovint el seu cos es representa de manera metonímica o acompanyat per una faramalla de fetitxes diversos. En les seues imatges es fa patent la dualitat de la dona com a subjecte en el seu paper d’artista i del seu cos com a objecte de la mirada. En aquest tràngol escòpic s’exposa la vulnerabilitat del seu jo com a cos, a través d’una mirada que es modula entre narcisista, voyeurista o fetitxista, però sempre un cos que Woodman reclama com a agent productor de significats.
L’artista mexicà Iñaki Bonillas parteix de l’arxiu fotogràfic del seu avi republicà exiliat per a la realització de Storm of Secondary Things (2012). El conjunt està format per un mosaic d’imatges retallades i reenquadrades a fi de destacar objectes i successos secundaris –en la imatge original apareixen desenfocats, desplaçats o inadvertits– que de sobte passen a estar en primer pla. El recurs metafòric al viratge de les imatges amb els colors secundaris –violeta, taronja i verd– reforcen aquesta idea d’il·luminar el que sembla irrellevant. La narrativa episòdica i subjectiva de la seqüència fotogràfica, al costat de l’ús esbiaixat de l’arxiu familiar de cossos i rostres incomplets, significa la fragilitat de la memòria –biogràfica i històrica– que Bonillas, en clau conceptual, rescata desarmant els mecanismes de la seua pròpia desaparició.
Finalment, les fotografies de José Guerrero, pertanyents a la sèrie Chinle (Dust storm), Arizona (2011), ens parlen de la idea del pas del temps i de les cicatrius que deixa l’acció humana en el paisatge. Les seues imatges rastregen llocs pròxims de la nostra geografia o altres de llunyans com en aquestes de Chinle a Arizona (Estats Units), amb una mirada transversal que arma una visió de la natura com a representació al·legòrica de la història. A través de paisatges àrids i despullats, Guerrero ens enfronta amb la cara moribunda de la història, la que resta una vegada s’ha esvaït l’arc de Sant Martí de les utopies.
