A la creació s’hi respon amb emocions, no amb idees.
Hernández Pijuan
Quan es compleixen quinze anys de la mort de Joan Hernández Pijuan (1931-2005), el Museu de la Universitat d’Alacant, en col·laboració amb la Col·lecció Ars Citerior, ha volgut recordar un pintor que, amb una capacitat de síntesi excepcional i mitjançant el seu gest sobre el llenç o el paper, va proporcionar un important llegat a l’art contemporani del nostre país, del qual hem volgut mostrar, a la sala Sempere, prop d’una trentena de peces de format petit i mitjà, que abracen la seua trajectòria entre 1967 i 2004. Difícil trobar un lloc millor per a realitzar aquesta exposició que la sala que porta el nom del seu bon amic Eusebi Sempere. Amb aquesta mostra es ret homenatge a un pintor coherent, senzill i silenciós, com també ho va ser el pintor d’Onil.
Joan Hernández Pijuan comença la seua formació a Barcelona, assistint a les Escoles de la Llotja i de Belles Arts de Sant Jordi, per, a continuació, completar-la en la de Belles Arts de París. El 1981 va ser nomenat catedràtic de la Facultat de Belles Arts de Barcelona, de la qual seria degà entre 1992 i 1997. L’any 2000 va ser nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de San Fernando de Madrid. El 1981 va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, el 1985 la Creu de Sant Jordi i el 2004, el premi Ciutat de Barcelona, entre altres guardons.
Hernández Pijuan va iniciar la seua obra plàstica dins de l’expressionisme. En els anys setanta va simplificar la seua expressió fins a adoptar una figuració geomètrica i molt calculada, un estil que deixava arrere la dècada següent, per centrar-se en una abstracció lírica en què la memòria del paisatge estarà sempre present. En paraules del mateix pintor: «Per a mi aquest paisatge pel qual he passat, passejat i estat centenars de vegades, sent igual o sent el mateix, sempre pot ser diferent, sempre hi ha un moment en què la llum canvia, en què l’horitzó està més nítid.»
