Aquesta exposició pretén ser una reivindicació de l’obra com a indústria, com a lloc on es fa realitat el que fins llavors només havia sigut possible pensat; on es produeix la fabricació de l’arquitectura.
És, al seu torn, una evidència del saber compartit. De la convicció que aquests només es produeix com a encreuament de sabers i que el transvasament de coneixements és el camí primordial per a la construcció del que és comú. Que tota arquitectura és un fet col·lectiu i que, per tant, no és d’autor; cap obra ens pertany.
El conjunt d’obres que es mostren ací, desenvolupat al llarg de trenta anys, traça un recorregut amb un arbre genealògic que seria impossible dibuixar. Un nombre incomptable de professionals, industrials, tècnics i operaris de tota mena d’oficis i capacitació han sigut ací des del principi —en la indústria, l’obra o el taller— contribuint a donar-los forma; a fabricar-les. Aquesta mostra vol ser un reconeixement agraït a tots ells.
I és també un elogi a la formació politècnica com a compendi de sabers necessaris per a emprendre no sols la materialització, sinó el mateix pensament de l’arquitectura. I una reflexió sobre si hi ha cap possibilitat de pensar amb claredat més enllà d’on tens una intuïció ferma del que les coses podrien arribar a ser. Per això la importància del coneixement tècnic, i per això sempre millor resoldre que dissenyar i descobrir que inventar; perquè és en la insistència i la revisió on sorgeix el nou.