Les vint-i-una fotografies que constitueixen «Holy Interiors. Fotocollages de Pepe Calvo» van ser realitzades per l’artista entre el 2014 i el 2017. Remeten a una sèrie de paisatges interiors –a habitacions, estudis, salons, banys, cuines, vestidors i garatges, fàbriques o escorxadors?, graners, trasters, gratacels, llocs d’arxiu, soterranis…–, així com a landscapes –prats, serres, arbres. En tot cas, són paisatges inventats en els quals res no sembla el que és, és a dir, llocs que no existeixen en realitat però que han sigut apropiats, en un exercici de divertida i irònica cleptomania no subjecta evidentment a cap càstig legal, de fragments fotogràfics que sí que remeten a la realitat. Ens trobem, per tant, davant d’una associació de retalls de procedència diversa que construeixen imatges híbrides que relacionen les seues parts entre si d’una manera complexa, surrealista i fins i tot laberíntica. No és estrany, doncs, que siga complicat desembullar les imatges de Pepe Calvo, que interpretar-les implique un laboriós exercici de desconstruir, un darrere l’altre –com si foren les capes d’una ceba–, els elements que componen aquestes imatges fins a arribar a una comprensió d’aquestes que, això sí, mai és definitiva, perquè deixa darrere seu –com en les pel·lícules d’Alfred Hitchcock– la sensació d’un cert halo de misteri insondable, de crim no resolt satisfactòriament, d’esbós de psicologia tan profunda i intricada que ens perdem en el seu interior.
D’altra banda, aquestes imatges estableixen una dialèctica entre el que és real i el que no ho sembla, sense deixar de banda que una sèrie de finestres transparents deixen veure altres llocs i que multitud d’espills reflecteixen i reprodueixen aspectes de la realitat –els espais mateixos o els objectes que els poblen–, que d’aquesta manera queda duplicada o triplicada. Traspassar amb la mirada aquestes finestres o aquests espills, introduir-s’hi o anar més enllà, suposa al capdavall entrar en un altre món que, tanmateix, sembla estar inseparablement connectat amb el seu alter ego. Així, el que és i l’altre, els interiors i els exteriors, l’íntim i el compartit, la naturalesa i l’arquitectura, l’alt i el baix i el sagrat i el profà, acaben formant una unitat fosa en la qual res és el que sembla, en la qual tot és, simultàniament, possible o impossible. D’això tracta, en suma, el sagrat de Pepe Calvo, de fer creïble el que si mateix és increïble.
Juan A. Roche Cárcel, Comissari de l’exposició
