L’exposició “Arcadi Blasco. Art, arquitectura i memòria (1954-1974)”, és el resultat del propòsit per conèixer millor i difondre l’obra artística que el jove Blasco va aplicar o va integrar en nombrosos temples i edificis civils en col·laboració amb diversos arquitectes durant aquest període. És a dir, un Arcadi abans d’Arcadi com a autor de vidrieres, mosaics i murals ceràmics. Un artista d’arquitectes –i no per a una clientela privada– amb una producció potser allunyada de l’estricta reflexió creadora que li va permetre, no obstant això, el transvasament de troballes des de la seua obra mural i artesanal a la destinada a una galeria d’art. I a l’inrevés.
Les dificultats han sigut considerables, en gran mesura per la falta de documentació, fet que en ocasions ha impedit la identificació, la localització i la segura atribució d’algunes obres. Indubtablement, Arcadi va treballar molt en aquests anys però, potser per això mateix, no va tenir temps d’anotar o deixar constància gràfica i documental de tot el que va fer. A finals dels vuitanta va començar un viatge de tornada cap a aquestes obres, sobretot les modestes esglésies de l’INC, en va fotografiar algunes i va aparcar gradualment les reticències ideològiques que tenia pel caire dels encàrrecs d’un art religiós en el context del nacionalcatolicisme.
La mostra s’ha estructurat en quatre seccions. En primer lloc, un recorregut introductori per un interessant i heterogeni conjunt d’esglésies, des de Tànger a Badajoz, que ens permet corroborar com l’art sacre contemporani, inscrit en les noves tendències modernitzadores propugnades per l’Església a Europa i també a Espanya, va suposar la introducció de l’art d’avantguarda per part d’uns joves que van sorprendre pel seu cop d’aire fresc en la nova arquitectura en què s’integrava, amb una gran llibertat en ocasions, encara que no sempre van gaudir de la comprensió de rectors i fidels.
En segon lloc, potser el nucli amb més sorpreses ja que en molts casos es tracta d’obres inèdites, es mostra la intensa col·laboració d’Arcadi amb l’Institut Nacional de Colonització (INC) que li va permetre en un període de poc més de deu anys treballar amb un bon nombre d’arquitectes en un total de vint-i-quatre esglésies disperses per Extremadura, Andalusia i Castella-la Manxa, algunes d’una gran qualitat dins de l’austeritat d’aquestes, en les quals també va combinar la seua figuració personal amb la plena abstracció.
Un tercer apartat correspon a la fructífera relació entre Blasco i Luis Cubillo, plasmada en diverses esglésies madrilenyes, com la de Nostra Senyora del Trànsit i la de Sant Ferran, com també el Seminari Mater Dei de Castelló. Si el més habitual en la construcció dels nous temples era la subordinació de l’artista a l’arquitecte, en el cas de Cubillo i Blasco es va donar una absoluta llibertat i compenetració. Malgrat les diferències religioses o polítiques que tenien, tots dos van compartir una visió avantguardista dels seus oficis respectius.
Finalment, hi ha un espai dedicat a la participació d’aquest en projectes destinats a obra civil relacionats amb el desenvolupament econòmic incipient des de finals dels anys cinquanta, com murals en nous habitatges, revestiments ceràmics de tot tipus d’edificis, a Madrid i Barcelona, centres oficials i educatius, vidrieres per a edificis d’empreses..., fins i tot intervencions per a pavellons lligats a la imatge d’Espanya en l’exterior, si bé moltes d’aquestes obres ja no existeixen o necessiten d’algun tipus de restauració.
Aquesta exposició, amb el seu catàleg, tallers didàctics i activitats paral·leles, no hauria sigut possible sense el gran equip del MUA. Cal destacar també la col·laboració especial de Sara Blasco Perujo i Luis Cubillo Cubillo, pel continu suport, localització i préstec de materials; i de Mariló Berenguer Ros, tan implicada en el procés de filmació durant diversos mesos en diferents ciutats i pobles. Igualment agraïm el suport dels responsables de les esglésies i els edificis visitats. Finalment, ha sigut fonamental la tasca investigadora dels professors Jesús García Herrero, Miguel Centellas Soler i Moisés Bazán de Huerta.
JOSÉ PIQUERAS MORENO
COMISSARI DE L’EXPOSICIÓ
