La Sala Sempere del Museu de la Universitat d'Alacant (MUA) va presentar del 28 de juny al 8 de setembre del 2001 l'exposició Del Cantàbric al Mediterrani. 1975-2001, de l'artista Felipe Iguiñiz (Irun, 1943). La mostra va ser la representació més completa de la seua trajectòria artística efectuada en territori nacional fins al moment.
Del Cantàbric al Mediterrani va exhibir en un recorregut cronològic l'obra de l'artista. Al voltant de 300 treballs, entre els que es va incloure fotografia, collage, dibuixos, pintura i escultura, van evidenciar l'evolució d'un dels autors més representatius i polifacètics del panorama nacional contemporani, que s'ha distingit per la seua profunditat conceptual i innovació plàstica en el camp de l'abstracció. Així mateix, l'exposició va mostrar la projecció de fotografies i dibuixos, alguns d'ells inèdits, com els pertanyents a la sèrie ‘Tauromàquia’.
L'obra d'Iguiñiz, inclosa en importants col·leccions privades americanes i europees, està allunyada de convencionalismes i estils artístics imperants, i intenta reflectir amb traç enèrgic i la màxima economia d'elements visuals l'essència de la vida, els sentiments profunds. D'una banda, modela el seu llenguatge plàstic per mitjà de figures geomètriques que pareixen sostindre's en el buit profund del quadro i, per una altra, a través d'una gestualitat improvisada sotmesa a un control filosòfic.
El títol de l'exposició no es pot entendre sense conéixer a l'Iguiñiz viatger, que ha recorregut els cinc continents tractant d'aprofundir en la psicologia humana i en la cultura de les diferents civilitzacions amb el propòsit essencial de conéixer-se millor a si mateix i aconseguir una major comprensió del món que li rodeja. Però, després dels seus múltiples i constants viatges, Felipe Iguiñiz, que pensa que la meta de tot viatge és el retorn, necessita una llar on tornar. I eixa llar és el mar: el Cantàbric, el Mediterrani, que han influït en la seua forma d'entendre la vida i en la consolidació de la seua personalitat artística junt amb el seu aprenentatge al costat de mestres com Eduardo Chillida i Jorge Oteiza.
Els principis fonamentals en l'obra d'Iguiñiz són la forma i el concepte, pilars on se sustenta la seua experimentació creativa. La forma, que s'aproxima al constructivisme per les seues composicions, és la manera personal d'expressar el concepte, la força del qual radica, segons l'autor, en “la contundència del missatge intel·lectual, en l'anàlisi profunda de la matèria i en la percepció sensorial i filosòfica de l'individu confrontat a la seua pròpia realitat existencial”. Els temes recurrents en l'obra d'Iguiñiz són al·lusions a països visitats que han deixat una fonda empremta en la seua memòria; sentiments com l'amor, la passió, l'alegria o el pesar; la interacció de les forces còsmiques; la música; la nit i en el terreny del social, el conflicte del País Basc, on algunes creacions com a Intolerància (1997) o la sèrie Euskadi (1999) es convertixen en repulsa explícita de la violència i la falta de llibertat provocades pel terrorisme etarra.
