QUAN ANTONI MIRÓ ENS DESVETLLA
Allà on hi ha un combat, allà on hi ha una injustícia, allà on hi ha un crit d’angoixa, allà on hi ha el lacerant dolor humà, allà hi ha el pinzell d’Antoni Miró. Lluny de la torre d’ivori, on orgullosos artistes es refugien mentre al seu voltant la dignitat és trepitjada, el coratge insultat i la supervivència condicionada, Antoni Miró “baixa” al carrer, mira l’aventura humana i “descriu”, amb el seu pinzell màgic, la tragèdia humana.
Un cop hi va haver una guerra, que en digueren “civil” –on era la civilitat?–, que era una manera de batejar un furiós cop d’Estat contra la democràcia i contra la llei. Els revoltats eren feixistes i s’alimentaven de l’expansió d’aquesta agressiva doctrina que niava en alguns punts d’Europa. El futur del feixisme sempre és la violència. Sabeu què és el feixisme? Són unes quantes persones que, per tal de fer “feliç” el seu poble, li usurpen la seva llibertat, perquè ells saben què els convé a aquells ciutadans als qui consideren incapaços de regir-se. Alguns –molts– s’ho creien, i formaven en places i en carrers i aixecaven el braç i juraven que la seva nació era la millor del món i la seva “raça” (però què caram és una raça?) és superior a les altres.
I hi havia Alcoi. Lluitant, com tants d’altres, contra els revoltats militars i contra tot el que representaven. En Alcoi, des de Jaume I, hem perdut totes les guerres, i tanmateix, aquí estem. Doblegar un alcoià no és més difícil que doblegar qualsevol altra persona, però sempre queda un rastre de burla, en els ulls de les víctimes vençudes, que mai ningú no ha estat capaç d’esborrar. Doncs en aquell Alcoi suecs i noruecs van muntar un hospital –que avui és l’Escola Industrial– on es van salvar centenars de vides humanes. Per què Alcoi? Perquè hi havia la gent capacitada i un espai idoni, perquè l’aire fa aroma de farigola i romaní i perquè va ser la base de l’anarquisme peninsular i de l’orgull de treballar.
Doncs Antoni Miró ara dedica una sèrie de les seves esplendoroses pintures a recordar aquell hospital, aquells ferits de guerra, aquells nòrdics, aquells metges valerosos i aquelles mans inquietes que saben curar i consolar.
És emocionant, veritat? És emocionant que suecs i noruecs se solidaritzessin amb els lluitadors contra el feixisme; és emocionant que un hospital així existís i que existís en Alcoi; és emocionant que Antoni Miró mulli el pinzell en la memòria històrica i ens recordi allò que vam poder ser, un dia, i que encara no hem pogut ser.
Sí, és emocionant i bell que aquesta pintura existeixi. Sense concessions. Com a homenatge i com a catalitzador d’un despertar que estava trigant massa a arribar.
Isabel-Clara Simó