No cal dir que configurar una exposició que intenti recollir peces de procedències tan diverses com ara les de les vint-i-una universitats que constitueixen la Xarxa Vives va suposar, d’antuvi, un gran repte. Calia obtenir les peces més representatives de cada universitat o, com a mínim, aquelles que mantinguessin un vincle estret amb els seus programes docents, investigadors o singularitats. Es tractava, en definitiva, d’aconseguir que cada centre universitari es veiés representat en l’exposició mitjançant un objecte real o virtual que fos part del seu patrimoni i que, al mateix temps, li atorgués un caràcter prou específic i diferent amb relació a les altres universitats.
La meva tasca, doncs, com a comissària de l’exposició, ha consistit bàsicament a triar adequadament les peces presentades per les diferents universitats, i a mirar d’establir-hi vincles i connexions per englobar-les totes elles sota un únic títol, d’aquí que sorgís: «Imatges Vives».
Una vegada feta la tria, el meu equip i jo ens vam adonar de l’interès enorme que desvetllaria aquesta mostra ja que les peces seleccionades eren realment molt bones i, en certs casos, fins i tot extraordinàries.
La diversitat és un dels factors de pes de l’exposició. Aquest aspecte li confereix un interès inusitat: s’hi poden admirar fragments d’un passat que es remunta a sis segles, com ara els llibres exposats del segle XV, al costat d’una quantitat sorprenent d’obres de tecnologia avançada la virtut de les quals és la de saber connectar amb el públic amb llenguatges del tot actuals. Algunes peces es presenten en format digital, mitjançant ordinadors i pantalles tàctils, d’altres, en canvi, es mostren dins de vitrines atès que es tracta de documents originals de gran vàlua, exemples eminents del ric i divers patrimoni universitari.
Llibres, documents, fotografies, poemes visuals, cartells originals, serigrafies, litografies, fotogravats, pintures de mitjà i gran format, dibuixos, collages, escultures, models d’herbaris, minerals, fòssils i tot un reguitzell d’objectes singulars s’interrelacionen en l’espai expositiu i sembla que demostrin altra vegada el fet que sempre és possible que passat i present convisquin si allò que els uneix és el desig compartit de generar coneixement en aquells que contemplen.
Lourdes Cirlot
Comissària de l’exposició
