La memòria visual -l’acumulació d’imatges que arxivem en la ment i que l’inconscient fa aflorar a l’hora de crear- i l’interior anímic i existencial de l’artista són els protagonistes d’aquestes obres. La pintura és un llenguatge pur que prové de les entranyes del pintor i tradueix els seus sentiments i records en gestos, línies, taques i matèria sobre un suport.
Es tracta, en definitiva, de no estar subjecte al dualisme subjecte-objecte, de no col•locar-se davant de la realitat per a contemplar-la i conèixer-la, sinó de fer que l’impuls interior de l’artista i el solatge visual que ha acumulat al llarg de les pròpies vivències hagen de lluitar contra el que desconeix i plasmar-ho al llenç. Cal exalçar el procés de creació, l’angoixa creativa davant del suport buit.
Hi ha en aquestes obres una volença personal cap a la pintura abstracta basada en el gest, el signe, les taques i les línies. Un interès per aspectes com la fisicitat de la pintura, el gest com a empremta personal i intransferible de cada individu, l’automatisme psíquic, l’atzar, l’instint, la troballa pictòrica no projectada.
“La matèria pictòrica és la més sensible, la més disposada a apropiar-se dels impulsos interiors que l’artista li transmet en manipular-la”
Gian Carlo Argan
