Justo em demana que li escriga la presentació de la seua nova exposició “Semblances”. Passege a la recerca d’inspiració pel cabal amazònic de la Xarxa. M’encalle en una espessa infinitat de descripcions tècniques, dades biogràfiques, llistes d’èxits professionals (com ara altres exposicions, premis, viatges, etc.) i de ressenyes laudatòries, plagades la majoria de les vegades de frases de calaix o de taüt, com diu un amic meu. És l’aventura de la complaença dels nostres temps. El crit de la selva s’ha transformat en reclam publicitari.
Decidisc llavors partir del silenci. M’enfronte tot sol a les obres que componen “Semblances” a l’estudi del meu amic, per a cercar en aquestes el substrat de la seua sensibilitat. L’imagine mirant-les, allí penjades encara sense marc, com l’escriptor davant el manuscrit que no acaba encara de donar per bo. Parteix d’un ànim festiu, d’això no hi ha dubte; del color, com a pintor que és; de la teatralitat i l’extravagància. Que es deceben els crítics d’art addictes als discursos polítics o filosòfics subjacents, perquè ací no n’hi ha. La imaginació del Justo fotògraf s’alimenta d’imatges, colors, ombres, espais, perspectives, ganyotes, movi-ments… Tot això, però, està impregnat de la seua experiència complexa, forjada en la barriada pobra, en el coble i l’arada, en l’aula de belles arts, en l’endimoniat i competitiu món dels negocis, en solituds sahrauís infinites, en l’oripell de cinc estels de la faràndula, en una cançó cantada amb la seua germana en una d’aquestes reconcilia-cions de l’adolescència amb el món… a la calor d’una vitalitat pantagruèlica i una set de vida inesgotable com el treball de Sísif.
Els personatges d’aquestes semblances gràfiques sorgeixen d’un pla negre sense coordenades amb la força d’una al•lucinació. Semblen vestits amb les restes del naufragi d’una companyia de teatre. Se’m fan atemporals, decidits a exercir sense titubejos i amb la major convicció possible el paper que representen, el de les seues pròpies vides: mare, pintor, cuiner, atleta o ballarí… Fora d’aquest pla, ens els podem topar molt a la vora vestits de paisà sotmesos a la pressió de la vida, és a dir, del temps. Ací la seua existència queda suspesa, en dubte, com la dels incopsables personatges que suren sota la “llum plomissa” del teatre Beckettià. És la meua mirada, en fi, que superpose a la de Justo. Jutgeu amb la vostra. A veure què veieu.
Elsa Cajiao C.
