És només dibuix. Són moltes hores d’il·lusions, de somnis, de ganes, de viure el que a un li agrada fer. Dibuixe, principalment, perquè em dóna la gana fer-ho, perquè crec que no sé fer una altra cosa que no siga dibuixar. Agafe un llapis i un paper i comença a tremolar-me la mà dreta (l’esquerra la tinc bastant dolenta...). Gaudisc amb cada traç, m’enamore dels esbossos, de l’ancrage, de la tinta xinesa, dels primers colors, de les ombres... M’enamore del que estic creant i, de cop i volta, em vénen les ganes de compartir-lo; d’una banda per a presumir, d’una altra banda és com veure un tipus afartant-se de cerveses en un bar i sense companyia i jo no sóc dels que beuen a soles. Necessite dibuixar. De vegades, no puc. M’he fet gran, tinc família i Martínez Hermanos no perdona: «DEL DIBUIX NO ES VIU A ÀFRICA». Necessite dibuixar, de vegades no puc perquè, realment, sóc un mandrós i preferisc acumular les idees que alliberar-les. Necessite dibuixar, però no puc… Tot el que intente reflectir és, precisament, allò de què la gent no pot parlar.