L’any 2006 vaig arribar a Alacant i vaig conèixer Paula. La vaig conèixer en un carrer d’aquests pels quals la gent de casa bona evita passar. Ella estava en un cantó i no feia falta ser massa perspicaç per a adonar-se que aquest encreuament de carrers era el seu lloc de treball. Per alguna raó vam entaular conversa i vam marcar l’inici d’aquest projecte documental que dura fins al dia d’avui. Aquell dia vaig guardar el seu número en el meu mòbil i el vaig guardar com a Paula P. Uns mesos més tard el meu mòbil va arribar a les seues mans en forma de regal i potser la primera telefonada que fera des del seu nou terminal la fera servir per a telefonar-me rient pel descobriment que havia fet. Jo la diferenciava de la resta de Paules que hi havia en la meua agenda amb la inicial que la situava en aquell cantó treballant. I réiem les dues perquè per a aquella època jo ja havia perdut la por a pronunciar la paraula Puta i l’havia perduda perquè l’estigma havia desaparegut i estava plenament familiaritzada amb el seu món gràcies a la manera tan natural que tenia de parlar del seu negoci. Paula és puta i ven el seu cos per diners, però Paula és abans que res una dona extraordinària i en la seua història massa fantàstica per a ser real es poden reconèixer la Superació, l’Aventura, l’Amor, el Sacrifici, la Constància i la Disciplina en l’estat primigeni. Ara per ara ja ni tan sols m’avergonyisc d’haver-li posat aquesta inicial juntament amb el nom, però m’agradaria tornar arrere en el temps per a col•locar-li en lloc de la P de puta, la A d’amiga.
Aquesta exposició pretén transmetre, amb la mateixa naturalitat amb què em va ser narrada, la història de faula d’aquesta dona fabulosa i tractar així d’oferir un acostament honest cap a una realitat que és massa sovint presa del morb i la hipocresia.
En ple debat sobre la legalització del conegut com a "ofici més antic del món" la meua intenció és oferir un testimoniatge de primera mà que provoque una reflexió constructiva en el visitant, a més d’insistir especialment a no caure en els paranys del llenguatge que disfressen la realitat volent amagar-la, quan no obviar-la.
Cristina De Middel
