L’Havana, sense cap mena de dubte, és una de les ciutats emblemàtiques del planeta, a la seua vegada conflictiva pel que fa a punts de vista, opinions polítiques i fins i tot socials. Aquest és un reportatge que parla de vida, de força, de bellesa, i d’art. L’Havana és una de les ciutats més belles del món i com a tal ha de ser tractada i reconeguda.
Aquest és un reportatge fet amb la solemnitat i l’entusiasme que el seu autor, Robés, ha bolcat en la seua visita a l’Havana. L’Havana era escenari pendent per a ell, i amb gran satisfacció ha elaborat aquesta mostra.
Fotografies en impecable blanc i negre que han sorgit de cada cantó que Robés ha recorregut d’aquesta Havana d’avui i que han sigut inspiració d’aquesta obra imprescindible ja en la seua trajectòria professional.
“Comence sense idees preconcebudes. Un descobriment em fa fixar-me en alguna cosa. Després ho descobrisc per l’objectiu. La forma final de presentació en vidre, la còpia final previsionada totalment amb tots els seus detalls de textura, moviment, proporció, abans d’exposar. L’obturador s’allibera automàticament i finalment fixa la meua concepció; permet les justes manipulacions posteriors. El final últim, la còpia, no és més que un duplicat de tot el que vaig veure i sentir amb la càmera en aquell precís moment.
Quan dic que m’agradaria fotografiar algú, el que realment vull dir és que m’agradaria conèixer-lo, intent col•locar-me en aquesta línia perillosa de llums contrastades, per on nien els sentiments, entre la pell de la persona i la seua camisa. Aguante la respiració i, quan totes les facultats convergeixen en el rostre de la efímera realitat, pose en el mateix eix el cor, l’ull i la càmera, en aquest moment tot és relatiu, brolla l’excitació, la tensió muscular augmenta, el cor s’accelera, la respiració s’entretalla i dominar la imatge es converteix en una gran alegria física i mental. Durant aquest breu instant tot el que hi ha en la ment i l’ànima d’una persona es reflecteix en els seus ulls, en les mans, en els gestos, en les seues formes; quan es dóna aquesta nuesa és l’instant que cal fotografiar, és l’esquiu “moment de la veritat”.
Aleshores comencen els impulsos electrònics entre el meu ull i el meu dit, ja que la càmera es converteix en una prolongació natural del braç, però no n’hi ha prou amb això, somie que algun dia el graó entre el meu dit i la meua ment deixe de ser necessari, i que només tancant les parpelles puga editar aquests efímers instants.
“Després creuré en Déu.”
De l’Havana ja s’ha dit tot i no s’ha dit res, intentar dir alguna cosa que no s’ha dit seria totalment impossible i més impossible seria dir-ho en forma de titular, per tant, “no ho faré”; solament un aclariment –ame aquesta illa i tot, absolutament tot el que ella representa–. Doncs bé: després d’un llarg període de gestació, dubtes, conflictes, acords… naix “HAVANA”. Aquest treball es pot resumir en una sola paraula: VIDA, i pense continuar fotografiant les persones o coses que suggerisquen aquesta paraula que m’interessa tant.” Robés
