L'art no pot desmarcar-se de la naturalesa humana i, per això, de les seues obsessions i necessitats. Els gravats de Goya, L'Assassinat considerat com una de les Belles Arts, de Thomas de Quincey, o els textos profundament pertorbadors d'Edgar Allan Poe il•lustren el desassossec íntim que produeixen la transgressió, la violència o el crim. La missió de l'art és aconseguir una mirada reflexiva i emocional que situe l'èxit artístic en una dimensió capaç de donar-nos una nova llum amb què poder mirar el fenomen representat.
En aquesta exposició, les obres d'Eutiquio Estirado ens llancen el desafiament de contemplar l'assassinat des de l'òptica del “impropi”, insòlit o “sinistre”, açò és, “zurdo”, com a sinònim ací de tot l'anterior. Tots els elements d'esta col•lecció de treballs plantegen la brutal gratuïtat del crim, en el sentit que les víctimes —moltes d'elles dones— constitueixen un anella tan dèbil i inerme que mereixien la pietat i la justícia d'un tracte digne, és a dir, humà. No obstant, els assassins van actuar de manera implacable, sense cap raó que poguera entendre's des del pla de la moral que construïm per a, precisament, protegir-nos de l'agressió gratuïta i inesperada que va acabar amb la vida de les víctimes. Eixa violència es va produir d'una manera extraordinàriament insòlita, perquè els seus faedors van transgredir qualsevol raó lògica que pogueren esgrimir davant d'un tribunal complaent.
La Criminologia necessita l'Art per a accentuar un dolor col•lectiu que corre el risc de no percebre's en el món actual saturat d'informació. A cada quadre, instal•lació i escultura realitzada per l'artista tenim la necessitat endinsar-nos en eixe horror de segons o minuts que va acabar amb una esperança davall un medi atroç o un moment incomprensible, el que li va arrabassar la vida a la víctima de l'assassí. Quan ens detenim a contemplar cada imatge, compartim, en un espai privilegiat —l'experiència artística— la profunditat i el drama d'eixe dolor.