Amb Noms de Dona

Científiques en el camp de la immunologia i les vacunes

El segle XX va ser considerat per David Napier com The Age of Immunology, una etapa transcendental en la història de la medicina contemporània en la qual s’uneixen dos dels trets més significatius del segle XX: la batalla, en gran manera guanyada, davant les malalties infeccioses, i l’elaboració teorètica i l’estudi científic d’una nova funció de l’organisme: la immunitat. Una nova visió que es considerava que subordinava tots els processos orgànics amb un propòsit comú: el defensiu. Si al llarg del Mediterrani els llatzerets van simbolitzar, fins a l’inici del segle XX, la línia defensiva de l’Europa Occidental davant les epidèmies que venien d’Orient, la contemporaneïtat va representar una transformació qualitativa de l’antic ordre. La barrera defensiva ja no era una frontera geogràfica o un altre tipus de barrera. A partir d’aquesta nova etapa, les persones constituïen per si mateixes la primera línia de defensa.

El descobriment dels atributs defensius de l’organisme ha sigut, des del segle passat, objecte d’anàlisi científica, bàsica i aplicada. Es considera que, fins i tot, va modificar en gran manera el llenguatge de la medicina, i va conformar a partir d’aquest moment un camp de referència obligada en el diagnòstic, la prevenció i l’activitat terapèutica.

L’objectiu d’aquesta exposició virtual és reconstruir algunes de les aportacions que, en l’àrea de la immunologia bàsica o de les seues aplicacions, especialment en el desenvolupament de les vacunes, van ser protagonitzades per dones a partir de les primeres dècades del segle XX, quan es va iniciar la institucionalització d’aquest important camp d’investigació científica i de la salut pública. Considerem que, en el context actual de pandèmia pel virus SARS-CoV-2, resulta especialment rellevant donar visibilitat a la important contribució realitzada per investigadores de diferents disciplines en l’àmbit de la immunologia en general, i l’aplicació en les vacunes en particular. Com a exemple paradigmàtic, en una de les més actives societats científiques com l’American Association of Immunologistsm (AII), des de l’inici el 1913 fins a 1958 les dones només representaven el 10% de tots els membres.

L’exposició virtual consta de dues grans seccions. En la primera, ens referirem a dones científiques que han marcat una fita significativa en el camp de la immunologia bàsica i experimental i les seues aplicacions per a la salut pública (vacunes) i l’entorn clínic i terapèutic. El segon bloc està consagrat a presentar algunes de les protagonistes d’aquests camps en l’entorn espanyol.

Autoria i agraïments: A Rosa María Ballester Añón, Catedràtica d’Història de Ciència i Premi d’Igualtat per la Universitat d’Alacant (2019), per la redacció de la presentació d’aquesta exposició virtual. Tant ella com José Miguel Sempere, Catedràtic d’Immunologia i Director del Departament Biotecnologia de la Universitat d’Alacant, van realitzar la selecció i desenvolupament de les biografies que es presenten en l’Exposició.

Descarregar publicació

WINIFRED ASHBY

(1879–1975)


Doctora en Medicina (Regne Unit). Winifred M. Ashby va deixar petjada en la immunologia per la seua tesi doctoral, en la qual va desenvolupar una tècnica per a determinar la vida mitjana dels glòbuls rojos en humans, que posteriorment portaria el seu nom. La tècnica Ashby (o mètode Ashby) va ser un pas important per a augmentar l’eficàcia de les transfusions de sang i el tractament de l’anèmia crònica, a més de salvar innombrables vides durant la Segona Guerra Mundial. Va ser el principal mètode per a avaluar l’emmagatzematge i l’enviament de la sang per a les transfusions que es necessitaven durant la contesa. L’any 1924 va acceptar un lloc com a immunòloga a l’Hospital St. Elizabeths de Washington, DC, on va supervisar els laboratoris de serologia i bacteriologia fins que es va jubilar el 1949. Encara que la seua investigació es va centrar inicialment en la immunologia, la patologia i l’hematologia, més endavant també va estudiar la química dels enzims del cervell i del sistema nerviós central, especialment l’anhidrasa carbònica i els patrons de distribució dels enzims en les funcions cerebrals. Després de la jubilació, va romandre en St. Elizabeths com a investigadora convidada fins a l’any 1958.


© 2024 MUA. Museu de la Universitat d'Alacant · Tots els drets reservats. · Info Legal · Contacte · +34 965 90 93 87
Vicerectorat de Cultura, Esport i Extensió Universitària · www.veu.ua.es