La mar és un atzar que ondula les ones com els cabells de les dones al vent, hi ha dies en què es mostra calmós, uns altres agitat i convuls, però sempre es deixa banyar pel daurat del sol cada començar el dia i per la refulgència de la lluna amb l’ocàs del dia. I la mar, el dia que menys ho esperes, pot lliscar fins a la vora un obsequi en forma de missatge embotellat. On jo visc no hi ha mar, però sí que hi ha prestatgeries satisfetes de llibres que, quan era a penes una xiqueta, també eren un atzar, un atzar enigmàtic. Recorde la xiqueta que vaig ser obrint els ulls com plats davant cada tom, davant cada títol, davant cada autor; recorde, amb tendresa, els meus intranquils i juvenils anhels per submergir-me de ple en el món que cada llibre albergava en les pàgines, per saber què succeïa en aquells cims borrascosos, o quins misteris podien esdevenir en el transcurs de ni més ni menys que cent anys de soledat o, fins i tot, per què el coronel no tenia qui li escriguera. En una d’eixes, com quan el missatge en la botella arriba a la seua destinació, em vaig topar amb un nom, com a mínim, suggeridor: Mario Benedetti. No sé quins ressorts es van moure en el meu interior, el que sí que sé és que em vaig sentir impel·lida a obrir el llibre: i hi vaig trobar flors, alertes i corals, balades, pedretes i caragols, però també hi vaig trobar molt més, perquè, sense ser conscient d’això, estava dialogant per primera vegada amb l’autor que estava a punt de guanyar-se l’espai més gran en les lleixes de la meua habitació i en els de la meua ànima. Com a amant de la lectura, la poesia sempre havia sigut un gènere al qual m’havia acostat amb un cert retraïment per les dificultats que considere que entranya. En el més profund del meu cor, sentia un temor inenarrable per no comprendre, per no merèixer llegir cada vers, per no ser suficient per a l’escriptor en qüestió. Aleshores va arribar Benedetti per a amagrir els meus temors, per a persuadir-me que la poesia també és per a mi, per a omplir la meua ànima dels seus versos.
Benedetti sap arribar als racons més recòndits del meu esperit sense haver d’utilitzar trops encriptats o de reflexionar sobre qüestions que ratllen en l’element abstracte. Benedetti ens parla d’això tan simple i tan complex que és la vida, eixe parèntesi en el qual hi ha espai per a l’amor, per a l’enyorança, per a l’exili i per al desexili, i, en suma, per a tot allò que ens fa ser el que en essència som: humans. Per a mi, l’obra de Benedetti és allò que diria un cor si poguera parlar, i això és precisament el que he tractat de cristal·litzar en aquest petit homenatge a la seua figura. Són moltes obres de Benedetti les que s’han erigit en la meua divisa vital, però potser n’hi ha tres a les quals guarde un afecte més especial per ser les primeres que vaig llegir: La tregua, Primavera con una esquina rota i el poema Botella al mar. És per això que són les que he seleccionat per a realitzar aquest collage.
Mario Benedetti, el poeta de la vida
Carla María Juan Beneyto
Estudiant dels graus en Espanyol: Llengua i Literatures i Traducció i Interpretació: Anglès UA
Castalla