s MUA, Museu de la Universitat d'Alacant

// 11.09.2015 - 24.10.2015 / Sala SEMPERE

MUÑOZ VERA. PINTURES [2008-2015]

Muñoz Vera


IMATGES PICTÒRIQUES DES DE LA DISCREPÀNCIA
Per Josep Lluís Peris
Crític d'art i coordinador general de l'exposició

La pintura com a finalitat i com a mitjà educatiu

Una de les principals raons per les quals ha sigut possible aquesta exposició de pintura és, sens dubte, l'honesta i profunda preocupació i interès per l'educació i per la transmissió i divulgació del coneixement que sempre han format part indissociable de la pràctica artística i del discurs multidisciplinari de l'artista, investigador i mestre del llenguatge pictòric realista, Guillermo Muñoz Vera.

La seua pròpia experiència a càrrec de la Fundació Art i Autors Contemporanis [ARAUCO] a Chinchón, la seua condició de director i professor de pintura d'estudiants de Belles Arts, procedents de diferents països i becats pel mateix pintor, li permeten poder opinar i aportar idees importants respecte a la fonamental tasca de l’educació i creació de valors al si de l'actual i trepidant societat de la informació i del coneixement, a la vegada causa i efecte del capitalisme neoliberal i global que ens domina amb la seua potencial capacitat de persuasió i al mateix temps de destrucció i d'alienació col·lectiva.

En la nostra llarga i fecunda conversa iniciada fa més de 25 anys [una part publicada a manera d'e-mails creuats en el catàleg “Realidades Españolas”, Madrid 2007], un dels temes més freqüents ha sigut i segueix sent l'educació, entre altres raons per la meua condició de professor d'Història i de Llengua i Literatura Catalanes, així com director d'un centre públic d'Ensenyament Secundari a València. La meua experiència docent vinculada a l'alumnat de secundària i l'experiència de Muñoz Vera com a professor d'estudiants de postgrau ens ha permès contrastar i verificar les preocupants llacunes quant a l’adquisició de coneixements significatius, l'ús indiscriminat de les noves tecnologies digitals i la falta de sentit crític de la qual tant emmalalteixen els joves estudiants en aquestes dues importantíssimes etapes formatives.

La nostra preocupació compartida per les grans qüestions referides a l'educació és la que ens ha portat a preguntar-nos insistentment per l'estat actual de la pedagogia, la seua funció o comesa real dins de l'entramat i les prioritats socials, els seus anacronismes sistèmics o la seua falta d'agilitat per a reaccionar airosament enfront dels nous reptes de la nostra actual civilització digitalitzada i globalitzada. Aquesta preocupació ens ha impulsat, igualment, a conèixer i comparar diferents models i conceptes d'educació que hem heretat, o bé, que no hem arribat a heretar, malgrat haver coincidit en diferents moments històrics, en què van habitar en un mateix espai geogràfic diferents pobles, amb les seues diferents religions, estructures sociopolítiques i models culturals.

Conviure amb i des de la pluralitat se'ns antoixa com un dels principals valors o pilars sobre els quals s'assenta el principi bàsic d'una correcta idea i pràctica de l'educació. Educar per a entendre l’alteritat i poder acceptar-la. Educar per a poder descobrir, des de la legítima curiositat, i desproveïts de prejudicis, la riquesa que ens aporta la mirada dels altres. Educar i no adoctrinar per a entendre la complexitat del món que ens envolta i poder compartir-la, educar per a poder, fins i tot, discrepar amb la raó dels arguments confrontats a través de l'exercici serè i necessari del logos, en definitiva, educar per a poder construir i sumar, mai destruir, excloure o deportar.


El relat historiogràfic a través de la pintura

La creativitat i l'educació més fecundes sempre han anat parelles al llarg de la història dels períodes de llibertat que han permès l'intercanvi entre iguals, encara que diferents i feliçment diferents, en les formes, les creences, els idiomes o els costums, de manera que els espais geogràfics en els quals més s'ha concretat en el temps la convivència entre cultures diverses han acabat sent pioners en la resolució de problemes tant tecnològics, com científics o d'organització social, quan no en l'enllumenament de noves idees que han incidit decisivament en el progrés de la humanitat. La creativitat i l'educació es retroalimenten en la mesura que existeix i es comparteix el discurs oral i textual, i amb aquests la paradoxa i la discrepància, i aquests elements es mostren de manera natural en els contextos en què es dóna el mestissatge i la interculturalitat, tal com ha ocorregut al llarg dels segles en els cinc continents.

Pot ser per aquest motiu que gran part del discurs visual i dels relats implícits en l'obra pictòrica d'aquesta peculiar exposició de pintura de l'artista Muñoz Vera es recree minuciosament a mostrar moments únics i atmosferes detingudes en el temps que ens revelen imatges de detalls de l'arquitectura, el paisatge, la cartografia, els instruments d’observació astronòmica, armes o naus travessant mars interiors i oceans ignots, relacionats sempre, directament o indirectament, amb fets històrics que es vinculen a la cultura mediterrània i al seu salt cap a les terres de l'altre costat de l’Atlàntic, del Sud-est Asiàtic i el Pacífic.

Al costat d'aquests fets narrats visualment, l’autor introdueix obres que acosten l'espectador a harmoniosos espais arquitectònics, no solament de la cultura mediterrània sinó també de les cultures precolombines, regits per les lleis de la geometria i les matemàtiques. Personatges reals de la nostra història comuna, receptors i portadors de coneixement tecnològic, científic i artístic, també habiten alguns dels quadres o finestres a aquest suggeridor i original relat que discorre per aquest elenc d'obres, tramades amb inconfusible mestratge tècnic, així com amb una indiscutible i atrevida, quan no incòmoda, intel·ligència posada al servei de la recuperació de les veritats o evidències històriques –tantes vegades maquillades o directament ignorades pels relats imposats pel poder polític- i que l'artista i investigador Muñoz Vera ens ha anat desvelant en cadascuna de les seues escenes pictòriques.

Imatges contextualitzades, moments o escenes, fragments, en suma, de la vida en la història no explicada o malament explicada del coratge i la intel·ligència o perícia personal i col·lectiva de personatges reals que van obrir les seues ments i la seua sensibilitat mediterrània al servei de la lliure curiositat i al servei de la construcció de coneixement. Personatges que, la major de les vegades, van acabar sent fruit de la persecució i de la mort per, senzillament, il·luminar idees noves que contradeien o qüestionaven els models d'educació i coneixement comunament acceptats. Matemàtics, navegants, enginyers, astrònoms o teòlegs que, sabent gestionar la discrepància, van avançar en la comprensió del món que ens envolta i que, al seu torn, van haver d'enfrontar-se als diferents poders establits, ancorats aquests en la rigidesa i la ignorància del dogma i en la intolerància bel·ligerant contra la discrepància.

A partir d'un mateix llenguatge pictòric, identificat amb el neorealisme contemporani i conscientment vinculat a la tradició pictòrica europea [Velázquez, Ribera, Zurbarán i tota la pintura flamenca i holandesa principalment], Muñoz Vera ens fa partícips de tot un discurs múltiple i divers relacionat amb el curs de la història antiga, de la història medieval, com també de l'edat moderna i contemporània, vinculant-les i deixant-les fluir en un mateix plànol conceptual, en un mateix esdevenir d'imatges, en el qual els materials, la tècnica, els descobriments científics, els personatges i les idees o creences acaben formant part d'un únic i suggeridor relat.

Aquest relat es fragmenta en escenes i poderoses imatges, i ens ho mostra el pintor d'una forma velada, semioculta en els relats oficials de cada època referida però que, paradoxalment, ens permet reanomenar i fer més visibles alguns dels esdeveniments i descobriments esdevinguts al llarg d'aquests apassionants períodes de la nostra història.

Quan Muñoz Vera ens mostra, per exemple, en una escena única, paralitzada en el temps a través del pinzell i la matèria pictòrica, “Hemisferio Sur Celeste”, el pintor ens suggereix tot un relat real d'un navegant, acompanyat del globus terraqüi i dels llibres de consulta del que bé poguera ser el cosmògraf valencià Diego Ramírez d'Arellano. Aquest va ser un dels primers navegants que es va ocupar de les observacions astronòmiques i de cartografiar la Patagònia austral en l'expedició comandada pels germans García Nodal, que salpà de Lisboa en 1618. Diego Ramírez, que va arribar a anomenar “Illa de Xàtiva” l'actual Illa Gran de Terra del Foc, és recuperat per la pintura de l'artista per a poder destacar la importància de la ciència i l'astronomia en les expedicions al Nou Món. Diego Ramírez és un dels molts exemples de cosmògrafs que han sigut decisius per al progrés de la cartografia i l'art de navegar i que, no obstant això, han estat injustament ignorats.

Una altra picada d'ullet que l'artista ens ofereix als habitants d'aquesta ribera mediterrània occidental que és el País Valencià, l’ofereix a través del quadre dedicat al jurista, viatger i escriptor de la València islàmica del segle XII “Ibn Yubayr”, oriünd també de Xàtiva i conegut pel seu rilha, relat escrit sobre viatges, periples o itineraris, que de fet va inaugurar en el seu moment un gènere literari derivat del jabar (informació, crònica o notícia). Un altre jurista valencià, aquesta vegada actual, viatger i escriptor, Joan Garcés, que va ser assessor de confiança del president xilè Salvador Allende i que el va acompanyar fins a l'últim moment en els tràgics successos de l'11 de setembre de 1973, també està inclòs en els relats de la discrepància que ens ofereix l'artista, però no a través de la pintura, sinó a través de la seua conferència inaugural de l'exposició, fet rellevant que engrandeix encara més el discurs plàstic i conceptual d'aquesta inaudita mostra pictòrica.

Es pot afirmar, per tant, i a manera de conclusió, que el discurs pictòric de l'artista i investigador es fusiona amb l'exercici intel·lectual d'indagació de la història, com a testimoni presencial, assumint la tradició oral i pictòrica i aportant informació veraç i contrastada. La plasmació en els seus quadres, i alhora en la seua pàgina web –encara en construcció- de totes aquestes troballes historiogràfiques, ben documentades, que aporten noves idees o contradiuen les diferents versions preponderants en els àmbits més institucionalitzats, resumeixen eloqüentment la singularitat i excel·lència de tot el treball exercit per aquest infatigable pintor de la tradició, i artista absolutament contemporani. Com ho definia el crític italià Vittorio Sgarbi en 2001 a propòsit d'una exposició a Milà: “moderno nella forma, antico nell'anima”.

Tornar