s MUA, Museu de la Universitat d'Alacant

// 04.05.2007 - 13.07.2007 / Sala NAIAS

Restes de família

Lorena Amorós


Què érem, què som. Quines restes, records o vivències subsisteixen de la nostra infància. Aquesta imatge reduïda de nosaltres mateixos forma encara part de la que trobem cada matí davant l’espill? La recerca de la pròpia identitat és constant en el treball artístic de Lorena Amorós, una reflexió personal que remet a mostres anteriors, com Voluntat de forma, Txikillers i Restes de restes. L’autoretrat (la introspecció personal) està sempre present en la història de l’art. El que no és tan corrent és tornar la mirada cap a la infància, excavar en ella per trobar uns records que no estiguen simulats, endolcits. Aquesta labor arqueològica és la que fa en les seues obres Lorena Amorós, una contínua pregunta sobre el passat i el present, un conflicte constant entre vivències personals i alienes.

“L’afany per definir-se no subsisteix sinó com un miracle, la recerca del qual no descobreix arribada possible. Ho sabem: semblar és diferent de ser: El nostre entorn ens recorda aquella innocència arrabassada pels escrúpols del temps. Tragèdia ansiosa en mirar enrere, a aquell passat potser oprimit, tal volta esgotat, activat per la memòria esquerpa que des de la infantesa ens descobreix. Veritat impura i terrible, mentida sana i confortable de la il•lusió que pretén desvetllar-nos, fins i tot RE-vivificar-nos.”

La incapacitat de trobar-nos, la troballa d’algú que “no és” sinó que “pretén ser”, d’una màscara difícil de desapegar, fa ardu “el descens a aquells primers anys”, com apunta Lorena. Embarcats en una procel•losa travessia pels records, endevinem una vida complexa i múltiple, contradictòria. “En una paraula: interminable, sense límits definits, impossible de contenir en els límits d’un únic autoretrat, probablement de cap imatge de nosaltres mateixos, ja que l’autèntica autobiografia fa la impressió de pertànyer a l’àmbit del món enigmàtic: ser un mateix, la majoria de les vegades, coincideix amb fer-se passar per un altre.”

Passar per un altre, arribar a ser-ho, fugir de tu. La personalitat no és senzilla, sinó complexa, és un misteri. Som un i som molts alhora. Aquesta és la raó, com indica Lorena, de la impossibilitat de fer un únic autoretrat. Per això, la necessitat d’usar una disfressa i, en alguns casos, de robar un altre cos, una altra ànima. En el conte de Edgar Allan Poe titulat “William Wilson”, l’apropiació de la persona i de la personalitat del protagonista apareix com un fet amenaçador, terrible. Finalment, la còpia es converteix en real, la frontera entre la imitació i la cosa imitada no existeix. “Has vençut, i m’entregue. Però també tu estàs mort des d’ara... mort per al món, per al cel i l’esperança. En mi tu existies... i, en matar-me, contempla en aquesta imatge, que és la teua, com t’has assassinat tu mateix!”

Destruir la màscara, és tal vegada un suïcidi? Com resoldre aquest conflicte entre el que creiem ser i el que vertaderament som. Realment qui som? Tal vegada aquelles imatges que veiem en les fotografies o en les pel•lícules domèstiques, tal volta aquelles anècdotes contades pels nostres progenitors, probablement aquells records boirosos de la nostra ment. La tornada a la infància es converteix en una activitat dolorosa, una perversitat que oprimeix i ofega, una interrogació sense resposta. El que sentim en un moment determinat pot ser distint i fins i tot oposat als nostres sentiments actuals o és possible que mai sentírem així? Aquest cercle tancat, aquesta opressió, s’assembla a les capses hermètiques que Lorena ens presenta. Pintades amb escenes de la infantesa, en contrast amb el paper blau de la seua habitació infantil, són la rèplica d’un sentiment d’asfíxia i de desassossec. L’autoanàlisi realitzada mostra uns successos fragmentats. Successos que són fruit, en part, de la temeritat de qui va marcar les pautes de la nostra conducta, de qui va capturar aquella que va ser la nostra imatge en les pel•lícules i fotografies. Aquesta és la raó perquè la mirada cap a la infantesa estiga exempta de tota tendresa, els trets endolcits desapareixen davant dels sinistres. El record nafrat, ferit, té la seua metàfora en les restes de vísceres que es contraposen amb les escenes domèstiques. És el que Lorena anomena el “sentiment sinistre”: la utilització d’instantànies quotidianes que es transformen gràcies a la mirada artística. Allò que en principi semblava innocent o banal, com són les imatges de les fotografies i les pel•lícules, es converteix en una cosa aliena, estranya, que causa algun pudor en la seua contemplació.

“Autoretrat com a constància de vida, en la vida que ja no és nostra però que ho va ser? Autoretrat com a mort d’aquella imatge que ja no som, però que ha sigut? Autoretrat com a quimera proveïdora de la successió de màscares que vam ser i que som? Joc contra el temps? Pòlissa asseguradora emesa contra la mort, redactada i firmada per un mateix? I tot això mitjançant el recorregut iniciat des del record mental i material (fotografia, vídeo domèstic) que ens persegueix des de la infància. Records que acorralen un jo que substrau, que pertany a aquell temps ja passar, però no oblidat. Un jo que s’amaga a una profunditat cada vegada més insondable des de la qual aguantem el nostre propi escàndol”.

Restes de família, restes d’un jo inabastable, d’un viatge al passat en el present, d’una imatge que va ser, que és, que tal vegada siga. Un autoretrat interior, despullat de màscares i adornaments superflus, un encontre amb l’ésser complex i divers que ets su mateix.

“Relluïa... Igualment com va matar el pintor mataria l’obra del pintor i tot el que significava... Mataria el passat i quan aquest passat haguera mort seria lliure! Mataria el mostre retrat de la seua ànima i, privat de les atroces advertències d’aquest, recobraria la tranquil•litat.”

Tornar

// PUBLICACIONS