s MUA, Museu de la Universitat d'Alacant

// 08.02.2019 - 07.04.2019 / Sala EL CUB

89-19. L’ESPAI CONSTRUÏT. ZUAZO

Jesús Zuazo


La construcció del temps i de l’espai en Jesús Zuazo

Quan començàrem a parlar Jesús i jo sobre el meu interès per organitzar una exposició en el MUA, em va indicar que desitjava que tinguera un ordre cronològic. D’ací les quatre parts en què es divideix l’exposició: Primera figuració, 1989-1994; Segona figuració, 1995-1999; Primera abstracció, 2000-2005; i Segona abstracció, 2006-2018. Com es veu, l’exposició arreplega els trenta anys de carrera artística del pintor i, per això, assumeix les dimensions d’una retrospectiva. Simultàniament, li vaig demanar també que tractara de trobar un concepte comú que estiguera darrere del seu recorregut pictòric. Certament, el concepte bàsic d’aquesta exposició, tal com reflexiona Zuazo en el seu article per al catàleg, és la construcció de l’espai, l’autèntic leit motiv de la producció pictòrica exposada.

Però, tal vegada, més que trobar una resposta al problemàtic assumpte espacial, l’aportació de Jesús Zuazo consistí més aviat a formalitzar plàsticament la pregunta del sentit de l’ésser humà en l’espai i el temps, possiblement perquè sap que una resposta definitiva encara no pot ser formulada o perquè és conscient que, en el fet de preguntar es troba l’essència de construir-se com a ésser humà. A més, aquest qüestionar i qüestionar-se constitueix un assumpte essencialment personal, com indiquen diverses de les seues obres figuratives en les quals apareixen carreteres buides (Les estovalles blanques, Escola, Un dia i Highway´s Venus), metàfores de les rutes solitàries i subjectives d’exploració i indagació estètica i existencial i, en suma, dels camins biogràfics singulars.

En tot cas, abans de res, cal dir que Jesús Zuazo considera el temps subsumit dins de l’espai -igual que fan Euclides, Dante, el filòsof Henry Bergson o el sociòleg Manuel Castells-, ja que assenyala que en l’espai es “desenvolupen els successos i assumptes que anava pintant”. És el que ocorre, per exemple, en Reconstrucció, en què apareix el mateix Jesús Zuazo pintant un altre pintor –que és ell mateix-, que té gargotejat amb pintura blanca el rostre i que porta en les mans una paleta, com si volguera dir-nos que es va fent pintor al mateix temps que experimenta la pintura i que encara no ha trobat el que cerca i que és el treball i l’experimentació el que realment li interessa.

Al principi, Zuazo -com ell mateix diu- utilitzava l’espai d’una manera intuïtiva o imitativa. Per exemple, en l’etapa figurativa, va cercar noves possibilitats narratives mitjançant la juxtaposició de diferents espais-temps en un mateix “contenidor”. Aquests espais ens parlen de la seua memòria personal, però evidentment aquesta mai pot ser capturada en una unitat biogràfica coherent, ja que tan sols ens queden d’ella alguns retalls, febles petjades de l’esdevenir, que mai més tornarà. Així, en Mirant arrere, els personatges queden emmarcats per espais trencats i per colors que esborren o dilueixen les formes dels seus cossos fins a quasi desdibuixar-los. No debades, Jesús és conscient que la unitat compositiva queda fora o, pitjor encara, que no té solució i, per això –ho confessa-, abandona la figuració i s’endinsa, perseguint una major llibertat, en l’abstracció.

L’abstracció li va possibilitar capbussar-se en l’ampliació de possibilitats que li oferien els dos tipus d’espai pictòric del segle XX -el cubista i l’abstracte-. Però, prompte es va adonar que, al costat d’aquestes oportunitats, sorgien igualment certes limitacions i reduccions. De manera que -reconeix intel·ligent i críticament Zuazo- la pintura abstracta s’ha convertit en un mur i el seu espai en un món indeterminat on suren els colors i les formes (el que ja ocorre des de la Primera aquarel·la abstracta, 1910-1913, de Kandinsky).

En conseqüència, la preocupació per aprehendre les sensacions corporals i per atraure de nou un públic alienat de la pintura abstracta, és el que ha conduït Zuazo a acostar-se novament en les seues abstraccions als discursos de la pintura figurativa clàssica, il·lusionistes, per a generar volum o profunditat a través de les ombres, sobretot, en la segona etapa de l’abstracció, o dels colors.

L’espai dilatat de la consciència, l’espai contingut de les emocions

En definitiva, a Jesús Zuazo li interessa la utòpica i, a voltes, impossible juxtaposició dels espais pictòrics cubista i abstracte. Al meu entendre, junts, aconsegueixen il·luminar les sensacions de l’artista i, simultàniament, deixar en una certa i conscient semipenombra els seus sentiments més íntims. D’aquesta manera, no pot evitar estar inserit en el programa estètic de les avantguardes artístiques, hereu en gran part de la filosofia kantiana i de la física relativa i quàntica, però ha après dels límits i fracassos de la pintura contemporània -i de la seua pròpia experimentació- i no ha oblidat l’ensenyament dels clàssics.

Però hi ha alguna cosa més. La ruta de Zuazo coincideix també amb la de la física contemporània, la dels mites antics, la de la música, la de l’estètica i la del conjunt de l’imaginari humà, que sempre ha perseguit la coincidentia oppositorum, és a dir, trencar la típica polarització occidental que reduïa al món a dos plans i que n’excloïa un altre o uns altres, i transcendir-la mitjançant un tercer pla que aconseguia conciliar els contraris en una síntesi pacificadora (la tragèdia grega, la simfonia clàssica, les tres naus de les esglésies gòtiques, Hegel…). Així és, Jesús Zuazo desitja fusionar els postulats espacials cubistes i abstractes i intenta superar la dicotomia entre l’espai plegat cubista i l’infinit de l’abstracció. En concebre’ls a l’uníson i al costat de totes les seues polaritats –l’aspecte limitat i l’infinit, el terrestre i el còsmic, el material i l’espiritual, l’ordenat i el caòtic, la fractura i el tot, el buit, el no-res i la plenitud, l’espai i el temps- aconsegueix manifestar, certament, l’espai dilatat de la seua consciència i, en paral·lel, l’espai contingut de les seues emocions.

Juan A. Roche Cárcel

Tornar