s MUA, Museu de la Universitat d'Alacant

// 09.11.2018 - 13.01.2019 / Sala SEMPERE

NARRATIVES EN LES FISSURES DEL TEMPS I L’ESPAI

Gonzalo Puch, Jesús Segura, Toni Simó, Moisés Mañas, Alex Arteaga, Paz Tornero y Alberto Feijóo


La present exposició arreplega una selecció d’obres realitzades en diferents suports i mitjans, com són el vídeo, la fotografia, l’escultura i la instal·lació multimèdia i interactiva, el fil conductor de la qual és una aproximació a les nocions de temps i espai modulada a través de claus estètiques heterogènies.

En el marc de l’art contemporani, una vegada superats els debats entorn dels problemes de la representació, l’estructura espaciotemporal ha sigut objecte d’anàlisi i transformació. Espai i temps constitueixen dimensions inseparables que proporcionen un marc discursiu en el qual s’han debatut moltes de les convulsions de la pràctica artística de les últimes dècades. La noció d’espai s’ha polititzat i s’ha infiltrat en múltiples escenaris com la cartografia, la tecnologia, la ciutat, el territori, el mapa, el lloc, el paisatge, la naturalesa o el cos. L’espacialitat més enllà de la seua consideració en termes purament formals s’ha configurat en una noció expandida en termes contextuals. Al seu torn, després del fracàs de la noció il·lustrada de progrés, ens enfrontem al fet que el després i l’ara, com a moments que crèiem lligats en una inevitable seqüència, ja no avancen en línia recta sinó que s’entremesclen de manera imprevisible i desobedient l’un amb l’altre. Per açò han col·lapsat les narratives descriptives i lineals impulsant l’art a la construcció d’un conglomerat de temps anacrònics. Temps plural que, en cada espai i a cada moment, s’experimenta en les seues diferents maneres d’afectar al present.

Jesús Segura, en la seua instal·lació de vídeo, construeix un temps narratiu dislineal alterant els codis de representació en el seua ordre causal i monocrònic, mentre que Gonzalo Puch juga amb les possibilitats de fricció i ficció entre les imatges per crear estrats de ritmes i temps divergents, heterocrònics. En l’escultura interactiva de Moisés Mañas el temps es materialitza en forma de sons que s’expandeixen per una estructura espacial en funció dels moments d’absència i presència de l’espectador. D’una manera més analítica, a manera d’un assaig visual, Alex Arteaga deconstrueix la geometria de l’espai arquitectònic del MUA per a revelar-lo a través d’una experiència estètica i cognitiva de temps obert i indefinit. En les seues imatges fotogràfiques Toni Simó planteja la modificació de l’estatut espacial d’un lloc –les platges de Benidorm– i com el desplegament de temps ramificats ens poden descobrir altres funcionalitats de l’espai. La instal·lació de l’artista Paz Tornero es concep com una anàlisi dels espais tecnocientífics de la recerca biològica amb la intenció de visualitzar i produir un camp expandit del coneixement sobre la contemporanitat. Finalment, els collages d’Alberto Feijóo, que s’articulen sobre una concepció objectual i performativa de la imatge fotogràfica, reactiva forces i temporalitats estratificades procedents dels diferents contextos originals d’intervenció amb la fotografia.

Tornar