// 15.03.2018 - 24.04.2018 / Sala EL CUB

SPATIA SACRA. Art i Arquitectura Religiosa. Alacant 1953-1979


Quan Espanya era católica… Encara que Espanya tenia una llarga tradició, l'Estat va ser confessionalment catòlic entre 1953 i 1979. Al mateix temps, el país era reconegut per la comunitat internacional del costat del bloc occidental de la guerra freda: van fluir els crèdits, va començar la reindustrialització, es va postular una cultura més europea, arribarien les invasions bàrbares del turisme i la religió impregnaria totes les esferes socials. Les relacions església-Estat en aquest període van ser molt intenses. L'arquitectura religiosa fruit d'aquesta convivència ―bastant oblidada i interessant― s'aprecia en els Spatia Sacra en què es donen cita les arts i l'arquitectura amb ascendència en l'abstracció del segle XX que tindria el suport del Concili Vaticà II (1962-1965).

La “reconstrucció” d'Occident… Allò que va succeir a Espanya no va ser exclusiu. La reconstrucció d'Europa després de la II Guerra Mundial, que va executar un gran parc d'habitatges amb els necessaris equipaments i les possibilitats que obria l'arquitectura moderna davant les exigències de temples per tot el planeta van fer de les esglésies un camp de proves per als espais sacres. Si Ronchamp (1950-1955) de Le Corbusier va ser la fita més mediàtica, també cal esmentar les aportacions signades per altres autors (Schwarz, Michelucci, Niemeyer, Breuer, Saarinen, Aalto). Més prop, el projecte Una capella en el camí de sant Jaume (1954) d'Oíza, Romaní i Oteiza seria la primera proposta renovadora. L'arquitectura espanyola s'actualitzava al costat de l'homòloga occidental i feia dels temples un lloc d'experimentació fins a la crisi de mitjan els 70.

Parròquies i capelles en pobles, barris i col·legis… L'Estat va apostar pels tres sectors econòmics en els quals també va estar present l'església. I així, l'arquitectura dels centres parroquials protagonitzaria els pobles de l'Institut Nacional de Colonització (1945-1960), els temples serien peces clau en els nous barris (1955-1970) i els espais sacres poblarien els enclavaments turístics (1965-1980). S'hi sumen les capelles dels centres educatius privats, ben equipats, en mans dels ordes religiosos.

El recorregut expositiu comença en els poblats de colonització [PCO], continua pels temples i capelles d'arquitectes clau del moviment modern ―M. López González [mLG], J. A. García Solera [jaGS] i F. Muñoz Llorens [fML]― i es tanca amb naus vinculades a barris i col·legis [CBA], i també a urbs turístiques [CTU].

Aquesta mostra ha comportat un treball de diversos anys que ha implicat el professorat i l'alumnat d'Arquitectura de la Universitat d'Alacant per a descobrir i documentar les esglésies amb plànols originals, alçaments actuals, reportatges fotogràfics, propostes de reciclatge (vells espais, nous usos), una maqueta i peces artístiques originals. Aquesta exposició convida a valorar eixes petites gemmes modernes.

Tornar