Collages poètics a Mario Benedetti

Primer centenari del naixement de Mario Benedetti (1920-2009)
El MUA (Museu de la Universitat d’Alacant) i el CeMaB (Centre d’Estudis Literaris Iberoamericans Mario Benedetti) s’uneixen per a commemorar el centenari del naixement de Mario Benedetti  (1920-2009) amb l’organització del concurs Collages Poètics a Mario Benedetti, una iniciativa adreçada a tota la comunitat universitària de la UA. L’èxit de participació, amb més de 120 treballs presentats, ens impulsa en una doble direcció: donar la visibilitat que es mereixen les trenta propostes seleccionades a través d’aquesta exposició en línia, i l’edició d’un catàleg en paper que reforçarà l’afectuós i sincer homenatge de la nostra universitat al poeta uruguaià. Els vincles de Benedetti amb UA van ser molt estrets i van tenir com a moments clau el
seu nomenament com a doctor honoris causa (1997), la donació de la seua biblioteca personal madrilenya al CeMaB (2006) i les seues visites habituals al campus.

Aquesta exposició palesa que una obra pot ser el detonant d’altres, que la poesia es fa art i viceversa. Hi destaca el caràcter didàctic, ja que aplega no solament les obres en la seua dimensió visual, sinó també la seua explicació, fonts d’inspiració i el significat que té per als seus creadors i creadores.

Una mostra de la creativitat i el talent de la nostra comunitat universitària i una demostració que el llegat de Benedetti no té edat ni caducitat, que roman viu des de totes les ribes del temps.

El collage està basat en la vida i l’obra de Mario Benedetti i mostra un dels seus poemes però també un escrit sobre l’exili. L’exili va ser un aspecte de la seua vida marcat, com també la seua passió pel futbol de l’Uruguai, la seua tasca periodística, Montevideo, etc.

S/T

Raquel Plaza González

Estudiant del màster de Professorat d’Educació Secundària en l’especialitat de Dibuix UA
Alacant, resident a Albacete


NO TE SALVES

    No te quedes inmóvil        
    al borde del camino        
    no congeles el júbilo        
    no quieras con desgana        
    no te salves ahora        
    ni nunca        
    
no te salves
       
    no te llenes de calma        
    no reserves del mundo        
    sólo un rincón tranquilo        
    no dejes caer los párpados        
    pesados como juicios        
    no te quedes sin labios        
    no te duermas sin sueño        
    no te pienses sin sangre        
    no te juzgues sin tiempo       

    pero si        
    
pese a todo no puedes evitarlo
       
    y congelas el júbilo        
    y quieres con desgana        
    y te salvas ahora        
    y te llenas de calma        
    y reservas del mundo        
    sólo un rincón tranquilo        
    y dejas caer los párpados        
    pesados como juicios        
    y te secas sin labios        
    y te duermes sin sueño        
    y te piensas sin sangre        
    y te juzgas sin tiempo        
    y te quedas inmóvil        
    al borde del camino        
    y te salvas        
    
entonces
       
    no te quedes conmigo.


MI EXILIO

“Después de todo, mi exilio es mío. No todos tienen un exilio propio. A mí quisieron encajarme uno ajeno. Vano intento. Lo convertí en mío. ¿Cómo fue? Eso no importa. No es un secreto ni una revelación. Yo diría que hay que empezar a apoderarse de las calles. De las esquinas. Del cielo. De los cafés. Del sol y, lo que es más importante, de la sombra. Cuando uno llega a percibir que una calle no le es extranjera, sólo entonces la calle deja de mirarlo a uno como a un extranjero. Y así con todo.”


© 2021 MUA. Museu de la Universitat d'Alacant · Tots els drets reservats. · Info Legal · Contacte · +34 965 90 93 87
Vicerectorat de Cultura, Esport i Extensió Universitària · www.veu.ua.es